Skip to content

Tag: howto

Cinc preguntes incòmodes sobre la indústria dels videojocs

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Els últims mesos surten sempre les mateixes preguntes. El to és gairebé sempre de preocupació; he intentat posar-les en ordre i respondre-les a la meva manera.

1. Estem fent més jocs dels que el mercat pot absorbir?

La capacitat productiva creix, la IA promet fer-la créixer encara més, però el temps dels jugadors és el que és. El raonament sembla tenir sentit.

Ara bé, l’últim any, amb un calendari de llançaments tan ple com feia temps que no es veia, ha explicat una història diferent. Els jugadors tenen molt més temps, i sobretot moltes més ganes de comprar, del que ens pensem. No cal acabar-se un joc per estar content d’haver-lo comprat. Només cal mirar la pròpia biblioteca de Steam: la meva és plena de jocs començats, abandonats, que tard o d’hora reprendré. Comprar-los ja forma part del plaer.

El mercat absorbeix perfectament els jocs ben fets. Qui pateix l’allau és el joc mediocre, aquell que en un any tranquil hauria passat de llarg i que avui desapareix en una setmana. Ho dic sempre, i ho repetiré fins a la sacietat: els jocs són una obra d’art, i la gent que els juga és capaç d’endevinar quan es tracta d’un producte fet únicament per vendre o quan es tracta d’un creat per explicar alguna cosa única.

2. És una crisi de finançament, o estem finançant els jocs amb regles que ja no valen?

Jo m’inclino per la segona. La indústria ha deixat de créixer al ritme d’uns anys enrere, i els models d’inversió construïts sobre aquelles corbes de creixement han quedat desfasats. Qui presenta un pla de negoci amb projeccions del 2020 és, amb raó, rebut amb un “això no és res de nou”.

Hi ha una altra cosa que es diu poc. Durant anys s’ha pensat que posar al capdavant d’un estudi nou algú que venia d’un gran AAA era una garantia. Gestionar tres-centes persones dins d’una estructura que ja existeix és un ofici. Construir un estudi des de zero, amb els diners comptats i sense ningú que et cobreixi les espatlles, és un ofici completament diferent. Ho han demostrat totes les ventures que venien d’ex-Riot, ex-Blizzard, etcètera. Molts han promès molt i lliurat poc, i els inversors no s’ho han oblidat.

Els inversors volen veure estratègies de distribució clares que trenquin una mica els esquemes, millor si estan recolzades per xifres concretes. I si el teu negoci no gira al voltant del creixement, sinó de la creació de propietats intel·lectuals, és millor buscar altres formes de finançament i evitar maldecaps.

3. Si la IA fa l’execució més barata i ràpida, què queda per defensar?

Parteixo de la premissa, perquè no me la acabo de creure. Jo penso que la IA farà el desenvolupament més gran, abans que més barat.

Generar més assets i més codi significa que algú els ha de mirar, provar, descartar, integrar. El coll d’ampolla es desplaça cap a la revisió i el QA, i allà la complexitat creix. Quan l’entusiasme s’hagi refredat veurem néixer rols nous i especialitzats per mantenir tot això dret, i el compte final serà més alt que ara. Si abans podia desenvolupar una mecànica a un cert nivell, i ara en puc desenvolupar 5 alhora, això també pesa en la percepció que els jugadors tenen de la complexitat que els oferim.

Què queda per defensar, doncs? El que sempre hi ha hagut: el criteri de qui tria què es queda i què es llença, la relació amb els propis jugadors, la capacitat de dir que no. Com més material hi ha sobre la taula, més val qui sap decidir.

4. Si avui ningú contracta juniors, qui seran els seniors de demà?

Aquesta és la més fàcil, i precisament per això m’estranya que es continuï fent. Les empreses que demà encara hi seran són les que avui formen els seus juniors.

Cada empresa que deixa de contractar juniors pren una decisió que, al full d’Excel d’enguany, sembla raonable. Si ho fan totes, d’aquí a cinc anys el mercat de seniors estarà buit i serà caríssim. Qui hagi invertit en les persones quan costava esforç es trobarà amb un avantatge que no es podrà comprar.

Si ets un junior, no et desanims i centra’t a crear, a fer sentir la teva veu i a conèixer gent. Si ets un empresari, en canvi, preocupa’t pel futur de la societat on vius.

5. Estem traient el risc creatiu dels jocs?

El bon disseny és un equilibri entre el que el jugador s’espera i alguna sorpresa arriscada que el descol·loca de la manera correcta. Treu tot el risc i et queda un joc que tothom reconeix i ningú recorda.

Que les grans empreses tendeixin a la prudència és natural: tenen molt a perdre, accionistes a contentar, franquícies a protegir. Però aquesta prudència deixa obert un espai enorme per a qui és petit, àgil i té ganes de provar coses noves. Cada vegada que els grans es tanquen en la fórmula segura, s’obre una porta per a algú altre.

És important tenir sempre present la fantasia central dels nostres jocs. Contrastar-la, si és possible, amb altres mitjans dels quals es poden extreure novetats. I arriscar-se a afegir aquestes novetats segons la nostra interpretació creativa; els jugadors tendeixen a apreciar molt aquestes coses.

Els júniors tindran coses que jo no he tingut

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Recordo la meva primera feina als videojocs: era una empresa petita del sud d’Itàlia que distribuïa màquines arcade i VLT. L’empresa havia engegat el projecte d’una màquina basada en Linux, que s’enviava una sola vegada als clients; els jocs es carregaven després mitjançant un drive extern i una smartcard de desxifrat.

El meu rol era ajudar a idear i desenvolupar aquests jocs amb un motor propi. A la pràctica, passava la major part del temps programant en Lua. Encara no havia acabat la universitat i cometia moltíssims errors. En més d’una ocasió vaig posar instruccions bloquejants dins d’un bucle, amb el resultat que el joc es penjava. Feia servir variables globals fins i tot on no tocava, i un canvi fet en un lloc trencava alguna cosa a l’altra punta del codi. Com he dit, l’empresa era molt petita i sovint el meu cap s’en adonava massa tard, quan el problema ja s’havia convertit en una emergència. Cosa que portava inevitablement a moments de tensió i nervis.

Era una feina difícil per a algú sense experiència i sense una guia constant. Avui sé que el problema no era només jo: en un equip tan petit, ningú tenia temps de revisar el meu codi. La revisió era un rol que senzillament no existia. I així, línia rere línia, acumulava deute tècnic sense ni adonar-me’n.

Un junior en la meva mateixa situació avui tindria al costat un assistent d’IA que, abans que el codi arribi al cap, li avisa que aquella crida bloquejarà el bucle o que aquella variable global se li girarà en contra d’aquí dues setmanes. En definitiva, la revisió que a mi em faltava. Si penso que en un futur immediat els nous juniors ja no correran aquests riscos, sincerament, me n’alegro.

Al cap i a la fi, la tasca d’un desenvolupador o dissenyador junior sempre ha estat la mateixa: instruir una màquina perquè es converteixi en un joc. El llenguatge, la sintaxi i els trucs per no fer-ho petar tot són només el mitjà. Si una eina s’encarrega del mitjà i limita els desastres, al junior li queda més espai per a la part que realment importa: entendre si el joc funciona i si és divertit.

Per això, quan llegeixo que Epic Games vol desenvolupar el seu shooter amb personatges de Marvel i Star Wars amb un enfocament “AI-first”, amb codi i art generats per la IA i les persones dirigint i supervisant, i quan Tim Sweeney parla d’un gran canvi de rumb per a tota l’empresa, ho miro tot amb una mica d’escepticisme. Tot i així, sento que la intenció de fons (a part, és clar, de retallar costos) és positiva i pot millorar el món.

Si avui fos un junior, faria servir el temps que la IA em retorna per a dues coses. La primera és fer contactes: conèixer altres desenvolupadors, anar a esdeveniments, fer-se veure. La segona és entendre de debò què volen els jugadors. Jugar molt, però amb ull crític: agafar un joc d’èxit i preguntar-se per què funciona, quin necessitat satisfà, en quin moment et fa voler fer una altra partida i en quin et fa tancar. Qui juga a una màquina arcade vol sentir-se hàbil en pocs segons; qui juga a un joc de gestió vol sentir-se en control. Són preguntes que cap IA pot fer-se en el teu lloc, i és aquí on un junior pot marcar la diferència.

El GDD més enllà de la plantilla

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Quan parlem de game design document, de documentació de disseny, sovint passem directament als templates i formats estàndard. Al meu parer, així perdem l’oportunitat de veure el quadre general. El format, de fet, és només un aspecte d’una de les cinc parts d’una bona documentació de disseny.

Fa uns mesos vaig escriure sobre la diferència entre document i documentació. Aquest post continua des d’allà: un cop aclarit que estem documentant alguna cosa concreta, què ha de contenir el document?

Cinc punts de vista

Per fer-ho més tangible faré servir un exemple senzill: el boost en un joc de curses.

Coneixements. Primer de tot, un document de disseny s’estructura al voltant d’una sèrie de coneixements que el joc, o la feature en qüestió, hauria de transmetre als jugadors. En el passat he parlat de la player experience narrative, és a dir, el relat del joc o de la feature escrit des del punt de vista d’un jugador apassionat. Això ens ajuda a identificar els components del que anem a descriure, i per tant els skill atoms, els coneixements que transmetrem. La diversió sempre neix d’un procés de descoberta, semblant al creatiu: jugar és aprendre.

En el cas del boost, els skill atoms podrien ser: entendre quan la barra és plena, descobrir que fer el boost en corba fa perdre adherència, aprendre a guardar-lo per a la recta final. Cadascuna d’aquestes és una petita descoberta, i cadascuna s’ha de descriure.

Objectius. En segon lloc, el document conté els objectius que tenim des del punt de vista del joc. Aquests es concreten en comportaments específics que esperem dels jugadors i, de vegades, també en emocions que volem despertar. Normalment es parteix dels game pillars (si en tenim) i s’explica així la fita que hem d’assolir.

Per al boost, l’objectiu podria ser que el jugador el faci servir com a mínim una vegada per volta i que noti una descàrrega d’adrenalina a la recta. Un pillar només val la pena si ens obliga a renunciar a alguna cosa: si el pillar és “velocitat”, el document ha de dir també a què renunciem per mantenir-la, per exemple cap menú durant la cursa. I si esperem un comportament concret, escrivim també com el mesurarem. Un objectiu que no podem observar en un playtest o a les dades no és més que una esperança.

Gameplay. Després toca planificar el gameplay, concretant els objectius del jugador, els continguts, les activitats i les possibles estratègies que pot seguir per superar els obstacles. En aquesta secció és molt habitual trobar-hi diagrames de flux, llistes de punts i coses per l’estil.

Aquí és on entra en joc el format. La manera de presentar el gameplay ha de servir a qui el llegeix. Per al boost, un diagrama amb els estats (buit, carregant, ple, actiu) li diu al programador més que tres pàgines de text, mentre que una taula amb velocitat i durada és més útil per a qui s’ocupa del balanç. El format es tria en funció del contingut i del lector, i pot canviar de secció en secció.

Sistemes. Un bon document de disseny no pot deixar de tenir en compte els sistemes. Un sistema és un grup de mecàniques que, juntes, ensenyen alguna cosa al jugador: per això jo ho veig com un conjunt d’experiències d’aprenentatge. També hi ha dinàmiques no planificades, que de vegades aconseguim identificar i que després passen a formar part del metagame.

Scott Mercer explica en un breu vídeo com va dissenyar Gruul the Dragonkiller, un boss de World of Warcraft: Burning Crusade. Volia recrear l’emoció de les cadires musicals, quan la música s’atura i tothom corre a buscar lloc. La primera mecànica, Shatter, infligeix dany a qui està a prop dels altres, i així els jugadors aprenen a escampar-se. Mercer preveu de seguida una dinàmica no planificada: el raid podria assignar a cadascú un punt fix, i la gràcia desapareixeria. Afegeix llavors Ground Slam, que llança cada jugador en una direcció aleatòria i l’obliga a improvisar. Després hi ha la latència: el 2007 molts jugadors encara anaven amb mòdem, i cadascú veia els altres en posicions lleugerament diferents. Arriba llavors un alentiment progressiu, que dóna temps als clients per sincronitzar-se i, com a bonus, afegeix tensió. Finalment, com més jugadors moren, més espai queda per escampar-se, i per tant l’enfrontament es tornaria massa fàcil. Un augment gradual del dany manté tothom motivat per sobreviure.

Cada mecànica tapa el forat de l’anterior, i cadascuna canvia el que el jugador aprèn. Per això, si la feature que estem documentant forma part d’un sistema més gran, o si afecta altres sistemes, hem de demostrar que hem entès el quadre general i intentar preveure’n el funcionament. Tornant al nostre exemple: si el boost es recarrega recollint objectes a la pista, canvia també la manera com el jugador tria les trajectòries, i el level design ho ha de saber.

Producció. Finalment, una bona documentació de disseny ajuda a resoldre problemes i reptes de disseny, i guia programadors i artistes en la realització de tots els assets necessaris per a l’èxit de la feature o del joc en qüestió. Per al boost, això vol dir llistar efectes visuals, sons i moviments de càmera, i assenyalar les preguntes que encara estan obertes: què passa si el jugador activa el boost durant un salt?

Els templates tenen els seus límits

Quan ens centrem massa en el format final, correm el risc de perdre la visió general i d’ometre parts que potser un format inclou i un altre no.

Agafem el document d’una pàgina, el one-pager. És fantàstic per alinear l’equip o presentar una idea a un publisher, però els sistemes i les seves interaccions no hi caben. Molts templates clàssics de GDD, al contrari, tenen seccions interminables sobre el gameplay i cap sobre els coneixements que el jugador ha d’adquirir. Quan trio un format, ja sé quin dels cinc punts estic sacrificant, i el documento en un altre lloc.

Per això faig servir les cinc parts com una checklist, abans fins i tot d’obrir cap template: coneixements, objectius, gameplay, sistemes, producció. Si en falta un, el document té un forat, sigui quin sigui el format.

El prototip sense equip

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Durant aquest cap de setmana he quedat absolutament fascinat per les notícies que s’anaven succeint sobre les descompilacions de codis de videojocs. Això després d’una setmana de sorpreses, en la qual he descobert que puc pràcticament tenir una idea i veure-la realitzada de manera immediata. Sol, sense haver de demanar el temps a ningú.

Crea la teva mescla

A la feina he creat una cosa impensable fa tres mesos, però per raons òbvies no puc revelar-la. A la meva vida personal, estic estudiant català i he creat un videojoc per a la meva classe partint d’una expressió que fem servir sovint: tros de quòniam, que vol dir més o menys “persona amb poca intel·ligència”. A classe havíem fet un trivial de verbs, així que li vaig demanar a la professora si podia fotografiar-lo. Després, amb tot el material gratuït que es troba a internet, ChatGPT m’ha ajudat a estructurar el meu.

La meva idea ha estat mantenir el llançament del dau i afegir-hi objectius a completar, com als puzzle games mòbils, que donen molt més engagement. Hi ha quatre colors, un per a cada família de verbs. Cada resposta correcta val deu punts multiplicats pel dau, i omplint la barra captures el “trosset” d’aquell color. Els errors no et treuen progrés i no hi ha cronòmetre, perquè l’objectiu és aprendre.

La pantalla inicial de Tros de Tríviam

Pensant-hi bé, en aquest joc no hi ha ni una sola peça nova. El trivial de la classe, els exercicis de les fonts oficials, el dau i les barres de progrés dels puzzle mòbils ja existien. La feina creativa ha estat decidir com encaixar-los. Pots provar-lo aquí, si estàs estudiant català.

Una partida: els quatre trossets a capturar i el llançament de dau

Ara el que estic veient és que la gent està fent servir Claude per descompilar jocs i barrejar-los entre ells. Al vídeo aquí sota, per exemple, algú ha unit Skate d’EA i Modern Warfare 2: el jugador pot passar a tercera persona i pujar a un skate mentre dispara als enemics.

Això és absolutament fascinant, i dona nova vida a les moltes mecàniques que es repeteixen d’un joc a l’altre.

M’imagino un futur en què pertànyer a un ecosistema permet als clients provar les mescles que més els interessen. Completes Spider-Man i Wolverine i després fas servir cada personatge al joc de l’altre. Nova vida al que compres. Realment fascinant!

Com a game designer, però, el primer que em ve al cap són els problemes. Spider-Man és un acròbata que improvisa: colpeja i rebota d’un enemic a l’altre, i els seus combats estan pensats amb molt d’espai i enemics escampats. El combat de Wolverine és molt més violent i brutal, tot cos a cos. Poses Wolverine al Nova York de Spider-Man i de seguida et preguntes com es mou entre els gratacels sense teranyines. Poses Spider-Man als enfrontaments cos a cos de Wolverine i el seu ritme acrobàtic no té espai per respirar. Cada joc construeix enemics, nivells i càmera al voltant dels verbs del seu protagonista. La mescla més interessant és la que et força a redescobrir un joc que ja coneixies.

Reflexions sobre la creativitat

Algú pot fer mala cara, i amb raó, davant d’aquesta allau de novetats que arriben en poques setmanes. Hi ha, de fet, molts problemes ètics lligats a aquest tema. Tanmateix, per a mi la creativitat d’alguna manera va més enllà de lògiques i pensaments massa conscients.

Aquesta situació s’assembla, d’una banda, a la qüestió de seguir les tendències, que tant vaig patir treballant al mobile f2p. Anar darrere les tendències és un acte totalment anti-creatiu. Conèixer les tendències certament enriqueix els nostres coneixements, però la creativitat és un procés de descoberta més que una ciència exacta. Qui va darrere les tendències sempre es queda massa a la zona de confort. Una bona mescla parteix d’alguna cosa que el jugador ja coneix i hi afegeix una sola sorpresa: prou familiar per entrar-hi, prou nova per quedar-s’hi.

De la mateixa manera, tenir aquestes noves eines a disposició desbloqueja moltíssimes oportunitats. Poso un exemple concret: abans, per fer algunes proves i poder demostrar a l’equip que tenia una idea interessant, havia de demanar als producers que m’assignessin almenys un artista i un programador. Avui ja no en necessito per res. No he de fer servir el temps de ningú i això em dona molt més marge de descoberta. Puc fer cinc prototips dolents en una tarda, llençar-ne quatre i descobrir coses que ni sabia que havia de preguntar.

Impossible d’ignorar

Faig servir eines basades en el robatori massiu de propietat intel·lectual, i això és cert. Però el benefici des del punt de vista estrictament creatiu és enorme. Hi ha persones amb més talent que jo que podrien prescindir-ne, però jo no, i en aquest moment no estic bloquejat.

El meu límit personal és fer-les servir només per als prototips. He escrit una faula, La Princesa Meló, que espero publicar en italià al desembre. La vaig il·lustrar primer amb ChatGPT, i gràcies a aquelles imatges vaig entendre què buscava i vaig anar a buscar artistes de veritat per dibuixar-la de debò. El prototip em va servir per entendre què volia, mentre que el llibre el dibuixaran persones.

No sé quant durarà: hi ha diverses qüestions ètiques i geopolítiques que podrien interrompre certs serveis en qüestió d’hores. Per tant, no recomano a ningú que basi la seva estratègia en aquestes coses.

Però és impossible negar que estem davant d’un escenari enlluernador i en certs aspectes incomprensible, perquè tot va rapidíssim. El meu consell pràctic: prototipeu molt i de pressa, i tingueu les coses importants a recer d’un servei que demà podria desaparèixer.

De la profunditat de despesa a la profunditat d’atenció

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

El món de l’entreteniment fa servir el temps invertit com a indicador principal del valor d’un producte o servei.

Valor = Temps × (Guany / Unitat de temps)

Fa uns mesos que faig servir LLM i aprenentatge automàtic, i al meu parer aquesta innovació portarà tres coses: més oferta, menys poder de monetització i, sobretot, un públic que comprimeix tot el que pot en menys temps. Si això és cert, la fórmula d’abans comença a fer aigües. El temps es converteix en el recurs més escàs, i qui intenta créixer allargant les sessions es troba competint amb tot la resta pels mateixos minuts. En aquest punt, el que compta és quant val cada minut que el jugador tria de donar-te.

Jutjats pel D1 i el D7

Porto anys treballant en jocs mòbil, i la meva feina com a dissenyador sempre s’ha jutjat en funció de la Retenció i la Monetització. La primera òbviament porta a la segona: D1, D7, DAU/MAU. Té sentit, perquè un joc F2P sobreviu gràcies al volum de persones que cada dia arriben i, sobretot, tornen a jugar. Com més torna una persona, més probable és que comenci a gastar-hi diners de debò. Així que cada funcionalitat que he dissenyat havia de moure un d’aquests indicadors, si no es descartava.

El problema és que algunes funcionalitats fan la seva feina en silenci. Un sistema que deixa més clar què fer a continuació, un petit moment narratiu que dona sentit a una sessió, una interfície que elimina friccions: cap d’aquestes coses mou el D7 per si sola en un test A/B. Així acaben al fons de la llista, darrere de l’enèsim esdeveniment a temps limitat que sí que mou un número de seguida. He vist roadmaps senceres doblar-se cap al que era fàcil d’atribuir, i els jocs que en sortien tenien tots la mateixa cara.

L’exemple més dolorós em va passar l’any passat. Treballava amb un client gran i amb un dels millors equips que he trobat mai: persones creatives, capaces, que creien de debò en el projecte. Els números que arribaven eren interessants, almenys des del meu punt de vista. A més, vam inventar de zero un gènere nou. Cap indicador deia que el joc anés malament; anava bé, simplement menys bé del que esperava l’empresa mare, que apuntava a un D1 i un D7 surrealistes. La pressió va arribar a tal punt que, per allò que vaig saber després, el projecte va ser abandonat. Una llàstima. Per a mi els indicadors serveixen per entendre on no anar, i quan es converteixen en l’únic criteri per jutjar una idea acaben per enfonsar també les bones. Aquella empresa probablement tenia entre mans un gran producte, i n’hi hauria hagut prou amb deixar treballar les persones.

Un mitjà que no es pot resumir

Els videojocs en general, no només els F2P, es troben en una posició interessant. Pensa en una pel·lícula o un podcast: en teoria pots substituir 3 hores de film per un resum de 2 minuts. Amb un roguelike, en canvi, és difícil resumir una partida… El valor és precisament jugar-la! Com a negoci, això ens posa en una posició privilegiada, i crec que ens dona un avantatge especial respecte als altres mitjans.

En aquest moment el mercat és en una fase de consolidació, i per tant repeteix fórmules que considera provades. Passa en tots els mercats madurs. A més, com deia, les noves tecnologies en teoria permeten a cada persona d’un equip produir més.

Qui torna

Crec que els jugadors sempre han buscat jocs únics, i quan tot comença a assemblar-se aquesta recerca es fa més intensa. No em sorprendria que comencem a mesurar la retenció d’una manera diferent: mirant també quantes de les persones que ens interessen tornen. QUI torna, aquesta és la pregunta.

I per entendre qui torna cal mirar què fa quan torna. El jugador que passa vint minuts ajustant la seva build, el que llegeix cada línia de diàleg, el que ignora una recompensa fàcil perquè li interessa una altra cosa: cadascun d’ells diu alguna cosa sobre el que li importa. Optimitzar, col·leccionar, descobrir, donar sentit al que fa. Si construeixes el joc al voltant d’aquests valors, aquell jugador es queda anys. Si el tractes com una línia dins de la mitjana del D1, el perds sense ni adonar-te’n.

Algú dirà que el sector ja mira el “qui”: les balenes, els jugadors que gasten molt. Durant anys hem optimitzat la profunditat de despesa, és a dir, fins a quin punt una persona estava disposada a obrir la cartera. La profunditat d’atenció és una altra cosa: fins a quin punt una persona està disposada a entrar al joc, entendre’l, parlar-ne, quedar-s’hi. Sovint les dues es superposen, però quan no ho fan és la segona la que dura més.

Molt sovint el jugador apassionat, aquell que gasta, que potser porta amics i que es queda amb nosaltres durant anys, no apareix clarament en un dashboard que mostra l’evolució de la retenció D1. I tanmateix, aquell jugador pesa moltíssim en la rendibilitat del joc.

La aposta per la profunditat

És aquí on, al meu parer, arribarà el proper canvi, i aviat. Un estudi que construeixi la seva estratègia al voltant de la “profunditat d’atenció” pot tenir números més baixos en DAU i guanyar pels marges. A nivell micro la mètrica pot semblar fluixa, però a nivell macro la situació es capgira.

En pràctica vol dir mirar números diferents: la retenció a 90 o 365 dies de la cohort més implicada en lloc de la mitjana al D1, quants jugadors arriben a tocar els sistemes més profunds, quants porten un amic, quants creen alguna cosa al voltant del joc. Són mètriques més lentes i més sorolloses, i precisament per això avui ningú no les posa al capdamunt del dashboard.

Dos dies, dues IA, una princesa que es converteix en melió

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

La setmana passada un company em mostra un vídeo interessant: un game dev que fa treballar junts l’Astra de ChatGPT i el Fable 5.1 de Claude dins d’Unreal Engine, per construir el combat contra un boss a l’estil Souls-like.

El vídeo en si parla de desenvolupament de jocs, però el que em va cridar l’atenció és veure dues IA diferents treballant sobre el mateix material en lloc d’una de sola. Em va venir al cap un conte que tenia al cap des de feia temps, “La Princesa Meló”: me’l explico cada vespre a la meva filla Maria Laura des que va néixer, i fa un mes, a les estones lliures, me’l vaig escriure com cal. Vaig pensar: per què no provar de fer el mateix, amb Claude i ChatGPT, però per donar finalment una cara als seus personatges?

Vaig passar dos dies fent comunicar els dos serveis entre ells: un proposava un personatge, l’altre el corregia o l’enriquia, fins a arribar a un cast coherent en totes les il·lustracions, des del rei Formiga fins a la Boirina que s’alimenta de les xafarderies de qui jutja sense mirar. El resultat em va ajudar a entendre millor qui són realment aquests personatges, a més de donar-me una idea molt més clara del conte en si. Quan li vaig mostrar a la Maria Laura la princesa i els amics dels quals li parlo cada nit, es va quedar amb la boca oberta: per primera vegada els havia vist, no només sentit explicar.

Aquest matí al gimnàs ja pensava en el pas següent: contactar un il·lustrador professional per acabar d’arrodonir el llibre d’una manera original, i potser, qui sap, autopublicar el meu primer conte.

Hi ha també una petita ironia en tot plegat. “La Princesa Meló” parla precisament d’una Boirina que viu de “diuen que…” i de gent que riu abans ni de mirar-s’ho amb els seus propis ulls. Quan llegeixo els comentaris dels diversos ludistes moderns, sempre a punt de jutjar l’ús de la IA en lloc de provar-la, em sembla que he acabat dins del meu propi conte.

La Princesa Meló presentada al regne

Com fer-se notar en línia

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Hi ha un fenomen preocupant que literalment ha explotat aquests últims mesos, almenys als meus feeds de les xarxes socials: publicar esborranys o coses a mig fer.

Veig professionals consolidats publicar exemples de gameplay poc polits, potser per cridar l’atenció d’algun client o empleador. Veig persones júniors publicar captures de pantalla d’eines d’authoring 3D o motors de joc, probablement per demostrar competències.

Soroll, res més que soroll.

Entenc la preocupació de voler fer-se un lloc a la indústria i aplaudeixo les ganes de fer coses; però el problema és què mostrem.

  • Si la teva intenció és desenvolupar el teu joc independent, pensa a servir un públic més que no pas a acumular “reactions” a LinkedIn
  • Si vols tenir una feina, ningú et contractarà perquè vegi que fas servir un programa.

La realitat de la indústria

Ahir estava llegint aquest post molt interessant d’un referent de la indústria, al meu entendre un dels més encertats dels últims mesos. La realitat és que estem en un moment de consolidació (i no de crack, com diuen alguns) on la narrativa per als inversors no pot prometre creixement. És un moment en què moltíssim talent es troba buscant feina, i per tant és realment difícil destacar.

Això porta intuïtivament a pensar que és important fer-se notar i distanciar-se dels altres. En certa manera és veritat, però per aconseguir-ho no crec que la velocitat sigui tan important. Publicar coses a mig fer, d’una banda, fa arribar la nostra veu allà fora abans. Però de l’altra, estem mostrant la nostra faceta més descuidada.

Com fer-se notar?

No tinc cap fórmula màgica, però porto anys a la indústria i m’he construït una posició tot sol, de manera que alguna cosa en sé. El més important són les relacions que construïm amb altres persones; tot el que puguem fer per construir-les millor és positiu.

Si ets un desenvolupador independent i vols donar visibilitat al teu projecte, has de fer tot el possible per connectar com més aviat millor amb els teus early adopters. Descobreix on són, dialoga amb ells, intenta entendre de debò com juguen, què compren i per què. Si graves un vídeo per captar l’atenció, fes-ho amb el nivell de polish adequat.

Si ets un professional sense experiència, en comptes de mostrar coses que realment pot fer tothom (aquí teniu la meva destral a ArtStation!), estudia i treballa dur per entendre què tens d’únic, i mostra-ho de la millor manera possible. No interessa el com, interessa el resultat final i per què creus que és guanyador.

Si ets un professional amb experiència, no serveix de res mostrar que has fet un nou prototip en pocs minuts. Millor intenta fer entendre per què val la pena treballar amb tu. Cuida les relacions que tens, ensenya el que saps de veritat, fins i tot amb suports en vídeo. Intenta fer veure que has après a raonar sobre certes coses.

Menys slop, menys spam i més connexions i transmissió de coneixement real!

Disseny i màrqueting: llenguatge comú

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

C’és una dita del Cilento (una zona del sud d’Itàlia) que diu “quan les forces s’acaben, creix la supèrbia”.

Vaig participar en una reunió sobre la visió creativa d’un projecte, i vaig proposar uns “unique selling points”, és a dir, elements que el podrien fer únic. Vaig identificar els que per a mi eren evidents, i en vaig proposar d’altres. Així vaig obrir la discussió amb l’equip. El meu rol no era de direcció, però necessitava estimular una conversa i escoltar les veus dels meus directors per entendre millor el projecte.

La meva proposta va ser descartada d’entrada: un company, dissenyador, em va dir que “unique selling point” és un terme que pertany al màrqueting i no al disseny de jocs. Els altres presents li van donar suport i la discussió va morir allà mateix. A mi em va semblar el cas clàssic de confondre el dit amb la lluna: intento mostrar alguna cosa, que pot ser interessant o no, i la gent critica el fet mateix de mostrar-la. Passa quan estem cansats de fer el mateix durant anys: creiem que ja en sabem, que ja ho sabem tot. Però en el món dels videojocs, que depèn de moltíssims factors humans i contextuals, en el fons ningú no sap mai res del cert.

A banda de la decepció del moment — i qui sap si jo també vaig ser poc hàbil a l’hora de preveure aquesta situació — em sap greu constatar que molts dissenyadors ignoren el valor que el disseny de jocs aporta al negoci. Per a mi, considerar el màrqueting com alguna cosa menys noble i desconnectada de la resta, una manera de vendre i prou, és simplement ignorància. Sobretot el 2026, quan la tecnologia ens permet cobrir més funcions que abans, el màrqueting té elements que s’han d’incorporar absolutament al disseny de jocs.

Reduir el concepte de màrqueting al simple acte de venda és un error de manual. El màrqueting requereix temps; es tracta de construir relacions i confiança. El disseny de jocs no es pot permetre de desvincular-se d’aquesta construcció. Moltes empreses modernes, fins i tot abans de publicar una sola demo, creen servidors de Discord. Crear comunitats, es diu (tot i que en realitat no es tracta de comunitats pròpiament dites, però això és un altre tema). Els dissenyadors de jocs són presents en aquestes comunitats, hi interactuen per entendre com millorar el seu joc. Això és màrqueting, al cap i a la fi.

Quan parlem de “unique selling point”, doncs, introduïm el concepte de venda, certament, però la construcció verbal suggereix una intenció més que no pas un acte concret. Per arribar a la venda, es passa per unes fases en les quals el disseny de jocs és crític. Pensar per què un jugador d’aquí a 3-7 anys hauria de comprar el nostre joc, en lloc de fer el que ens sembli en aquest moment, és maduresa. És professionalitat. És art.

Bona setmana a tothom!

Àguiles vestides de coloms

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

A vegades romanticitzem tant la feina que ignorem aquell moment, que sempre arriba, en què actuem en pilot automàtic. Comencem a mesurar el nostre valor pel temps que invertim en alguna cosa, sense pensar en el resultat real ni en allò que estem a punt d’oferir als jugadors.

Sovint m’he trobat en situacions on els meus col·legues feien moltes hores extra pel plaer de fer-les, o perquè estaven atrapats en aquest cicle sense fi. La qual cosa porta inevitablement a fer males estimacions dels projectes, a considerar factibles coses que sense hores extra no ho serien i que, a més, no aporten cap valor real al joc.

No puc canviar aquestes actituds, tot i que ho he intentat. Però tampoc no hi caic, no faig hores extra innecessàries (sobretot si no estan remunerades).

Desacord, però endavant

Prefereixo concentrar-me en les meves tasques, avui dia, més que intentar debatre, perquè he notat que la gent es posa a la defensiva.

D’una banda, treballo en allò que m’han assignat, intentant lliurar sempre a temps i sempre amb alguna cosa més. De l’altra, intento proposar constantment millores respecte a la visió inicial que se’m presenta. Rarament s’accepten, però em serveix per reflexionar sobre el producte i també per fer veure el meu potencial.

  • El joc d’un client no és el meu joc
  • Si un client m’assigna el disseny d’una feature poc treballada, primer la dissenyo exactament com em diu
  • Ofereixo el que per a mi seria una millora, sense defensar-la. Si el client diu que no, és que no. Ja ho he dit: no és el meu joc.

Mostrar sense paraules

En molts entorns, sobretot he de dir que en empreses més grans on la gent passa per proves d’accés increïblement complexes i ha de demostrar un currículum impressionant, els desacords verbals es veuen molt sovint com a atacs. Sobretot en remot, sense el cara a cara, he notat que o soc jo que no sé discutir o la gent té massa orgull.

Si vull un canvi en el disseny, mai no ho discuteixo a la reunió. Les reunions per a mi són l’eina exclusivament per demostrar que vull treballar en equip, i per fer elogis. Jo prefereixo presentar-los la versió proposada i un prototip ràpid amb la versió millorada.

Les àligues no fan crunch

Soc com una àliga que vola alt i de vegades cau en picat per resoldre problemes concrets. Molts clients em volen colom, volant baix i cagant aquí i allà.

Tinc l’experiència per treballar de manera eficient, no necessito dedicar-hi més hores de les necessàries. Prefereixo concentrar-me a lliurar una feina d’alt nivell dins de les meves hores contractades. Sempre dono suport als altres amb les seves idees, per estranyes que siguin, però quan acaba el meu dia, desconnecto.

I si em paguen d’àliga per treballar de colom, millor que millor: menys responsabilitats!

Aprenent a utilitzar les plataformes

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Ahir vaig anar a sopar amb la meva família en un restaurant. Vaig demanar detalls sobre un plat, la cambrera me’ls va donar, vaig demanar una ració. Quan em van portar el plat, hi faltaven alguns dels elements que la cambrera m’havia descrit. Li ho vaig fer notar, la cambrera va anar a parlar amb el cuiner, que li va fer dir “el plat és així”.

Difícilment tornaré a aquell restaurant. I per un moment vaig pensar a deixar una ressenya negativa a Google Maps. Vaig anar a buscar el local, vaig llegir les ressenyes existents i vaig trobar moltes de positives i moltes de negatives, les negatives gairebé sempre sobre el mateix tema que el meu.

Afegir la meva hauria estat només posar més llenya al foc. I al cap i a la fi, el que fem quan deixem una ressenya així és alimentar una plataforma i perjudicar una persona que potser, aquella nit, simplement havia tingut un mal dia. Ho vaig deixar córrer. Si en el futur algú em demana consell sobre un restaurant, evitaré recomanar aquell, i prou.

El que em va colpir, pensant-hi després, és el motiu pel qual aquell plat em va molestar tant. No era només la ració incompleta. Era que l’explicació rebuda (“el plat és així”) no em deixava cap marge de control: no podia entendre què havia passat, no podia evitar-ho el cop següent, la culpa era completament fora de mi i presentada com una norma fixa del local. Si el cuiner m’hagués dit “tens raó, ens hem descuidat, te’l torno a fer”, probablement hauria sortit content igualment. És el mateix mecanisme pel qual un jugador perd i s’enfada no tant per la derrota en si, sinó perquè no ha entès per què ha perdut i no sap què canviar el cop vinent. Les ressenyes negatives, dels restaurants com dels jocs, neixen més sovint d’aquest tipus de frustració que de la dificultat en si mateixa.

I els jugadors deixen ressenyes a les plataformes molt més sovint del que un client deixa una ressenya en un restaurant de barri. Aquella ressenya, a Steam, incideix directament en les vendes del joc. Per això les plataformes del meu sector han acabat per imposar-se fins i tot sobre les recomanacions personals: la teva opinió, si l’escrius allà, té un pes real (al contrari dels restaurants de barri, gràcies a Déu).

Com sobreviure en aquest tipus de situació?

Estava mirant una entrevista a un dissenyador que declara que no juga a altres jocs per no deixar-se influenciar durant el desenvolupament. L’entrevistador li fa notar que el mateix Shigeru Miyamoto ha declarat diverses vegades que fa servir una tècnica similar, per arribar a solucions pròpies en comptes de calcar el que ja existeix.

Jo treballo exactament a la inversa, probablement perquè no creo jocs propis sinó que treballo per a tercers (clients i GSC Game World, en el moment en què escric). Quan inicio un disseny nou sempre busco els elements únics i especials partint del que la competència ja està fent. Val la regla de Pareto: 80% de coses ja vistes, 20% de novetat. Per aplicar-la faig servir algunes plataformes:

  • Faig servir Gemini i Claude per fer recerques
  • Faig servir Steam per estudiar les càpsules i descripcions dels competidors i per llegir les ressenyes
  • Faig servir YouTube per fer-me una mena de playtest ràpid

Un exemple concret: si estic treballant en un sistema de progressió, primer vaig a Steam a llegir què els jugadors odien o estimen en sistemes similars ja publicats (aquest és el meu 80%, allò que el públic ja s’espera i reconeix). Després miro on tots els competidors s’assemblen massa, perquè és allà on hi ha espai per al 20% de novetat que fa destacar el joc sense espantar qui el prova.

Depèn també del tipus de feina que faig: no puc comportar-me com un “geni incomprès” quan treballo per a un client, he de satisfer les seves necessitats de la manera més professional possible. Però no ho visc com una renúncia creativa. Mirar primer què existeix i entendre què puc readaptar, recombinar o reajustar és un mètode de treball real, no un compromís imposat: gairebé sempre la jugada més intel·ligent no és inventar des de zero, sinó trobar la palanca adequada en allò que ja funciona.

Les plataformes, en aquest sentit, m’ajuden moltíssim a accelerar tasques i a portar dades concretes per alinear-me amb el client. Les mateixes plataformes que ara dominen el sector dels videojocs són les que proporcionen les eines més valuoses per millorar els meus serveis. De l’altra banda, però, els creadors més hàbils les fan servir d’una manera diferent, i fan tot el possible per no deixar-se’n influenciar quan arriba el moment de crear alguna cosa veritablement pròpia.

Potser la resposta no és triar entre els dos enfocaments, sinó saber quan fer servir cadascun. Les plataformes com a eina de recerca quan treballo per a altres i he d’entendre què espera el mercat. El silenci quan treballo en alguna cosa meva i vull que neixi d’una idea, no d’una comparació. I en tots dos casos, la lliçó del restaurant continua sent la mateixa: tant si estàs llegint ressenyes com si estàs dissenyant un sistema que en generarà d’altres, la pregunta correcta no és “com de dur és el judici”, sinó “el jugador entén per què ha passat, i sent que hi pot fer alguna cosa el cop vinent”.