Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Els últims mesos surten sempre les mateixes preguntes. El to és gairebé sempre de preocupació; he intentat posar-les en ordre i respondre-les a la meva manera.
1. Estem fent més jocs dels que el mercat pot absorbir?
La capacitat productiva creix, la IA promet fer-la créixer encara més, però el temps dels jugadors és el que és. El raonament sembla tenir sentit.
Ara bé, l’últim any, amb un calendari de llançaments tan ple com feia temps que no es veia, ha explicat una història diferent. Els jugadors tenen molt més temps, i sobretot moltes més ganes de comprar, del que ens pensem. No cal acabar-se un joc per estar content d’haver-lo comprat. Només cal mirar la pròpia biblioteca de Steam: la meva és plena de jocs començats, abandonats, que tard o d’hora reprendré. Comprar-los ja forma part del plaer.
El mercat absorbeix perfectament els jocs ben fets. Qui pateix l’allau és el joc mediocre, aquell que en un any tranquil hauria passat de llarg i que avui desapareix en una setmana. Ho dic sempre, i ho repetiré fins a la sacietat: els jocs són una obra d’art, i la gent que els juga és capaç d’endevinar quan es tracta d’un producte fet únicament per vendre o quan es tracta d’un creat per explicar alguna cosa única.
2. És una crisi de finançament, o estem finançant els jocs amb regles que ja no valen?
Jo m’inclino per la segona. La indústria ha deixat de créixer al ritme d’uns anys enrere, i els models d’inversió construïts sobre aquelles corbes de creixement han quedat desfasats. Qui presenta un pla de negoci amb projeccions del 2020 és, amb raó, rebut amb un “això no és res de nou”.
Hi ha una altra cosa que es diu poc. Durant anys s’ha pensat que posar al capdavant d’un estudi nou algú que venia d’un gran AAA era una garantia. Gestionar tres-centes persones dins d’una estructura que ja existeix és un ofici. Construir un estudi des de zero, amb els diners comptats i sense ningú que et cobreixi les espatlles, és un ofici completament diferent. Ho han demostrat totes les ventures que venien d’ex-Riot, ex-Blizzard, etcètera. Molts han promès molt i lliurat poc, i els inversors no s’ho han oblidat.
Els inversors volen veure estratègies de distribució clares que trenquin una mica els esquemes, millor si estan recolzades per xifres concretes. I si el teu negoci no gira al voltant del creixement, sinó de la creació de propietats intel·lectuals, és millor buscar altres formes de finançament i evitar maldecaps.
3. Si la IA fa l’execució més barata i ràpida, què queda per defensar?
Parteixo de la premissa, perquè no me la acabo de creure. Jo penso que la IA farà el desenvolupament més gran, abans que més barat.
Generar més assets i més codi significa que algú els ha de mirar, provar, descartar, integrar. El coll d’ampolla es desplaça cap a la revisió i el QA, i allà la complexitat creix. Quan l’entusiasme s’hagi refredat veurem néixer rols nous i especialitzats per mantenir tot això dret, i el compte final serà més alt que ara. Si abans podia desenvolupar una mecànica a un cert nivell, i ara en puc desenvolupar 5 alhora, això també pesa en la percepció que els jugadors tenen de la complexitat que els oferim.
Què queda per defensar, doncs? El que sempre hi ha hagut: el criteri de qui tria què es queda i què es llença, la relació amb els propis jugadors, la capacitat de dir que no. Com més material hi ha sobre la taula, més val qui sap decidir.
4. Si avui ningú contracta juniors, qui seran els seniors de demà?
Aquesta és la més fàcil, i precisament per això m’estranya que es continuï fent. Les empreses que demà encara hi seran són les que avui formen els seus juniors.
Cada empresa que deixa de contractar juniors pren una decisió que, al full d’Excel d’enguany, sembla raonable. Si ho fan totes, d’aquí a cinc anys el mercat de seniors estarà buit i serà caríssim. Qui hagi invertit en les persones quan costava esforç es trobarà amb un avantatge que no es podrà comprar.
Si ets un junior, no et desanims i centra’t a crear, a fer sentir la teva veu i a conèixer gent. Si ets un empresari, en canvi, preocupa’t pel futur de la societat on vius.
5. Estem traient el risc creatiu dels jocs?
El bon disseny és un equilibri entre el que el jugador s’espera i alguna sorpresa arriscada que el descol·loca de la manera correcta. Treu tot el risc i et queda un joc que tothom reconeix i ningú recorda.
Que les grans empreses tendeixin a la prudència és natural: tenen molt a perdre, accionistes a contentar, franquícies a protegir. Però aquesta prudència deixa obert un espai enorme per a qui és petit, àgil i té ganes de provar coses noves. Cada vegada que els grans es tanquen en la fórmula segura, s’obre una porta per a algú altre.
És important tenir sempre present la fantasia central dels nostres jocs. Contrastar-la, si és possible, amb altres mitjans dels quals es poden extreure novetats. I arriscar-se a afegir aquestes novetats segons la nostra interpretació creativa; els jugadors tendeixen a apreciar molt aquestes coses.