Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Quan apareix un nou problema de disseny, el primer impuls pot ser obrir Claude i demanar-li que me l’estructuri. De vegades passa, potser per mandra, de vegades també per por de no fer-ho prou bé.
Aquesta setmana he llegit dos articles:
El primer, a l’Atlantic, diu que quan la “intel·ligència” es torna abundant, el que marca realment la diferència és la volició. No guanya qui usa la IA per treballar menys, guanya qui l’usa per entrenar-se, per exigir-se més a si mateix mentre la fa servir.
El segon, de Lars Faye, diu que les eines d’AI coding eliminen precisament la fricció que cal per construir competència real. La paradoxa és que necessites competència per fer servir bé aquestes eines, però és l’ús mateix de l’eina el que pot impedir que aquesta competència es formi.
Importa el COM
Des de fa anys escric a mà el primer esborrany d’un design pillar o d’un one-pager, fins i tot abans d’obrir un editor. És l’esforç que necessito, el que em fa entendre de debò què estic proposant.
Si l’estructura d’un repte la decideix un algorisme, ens quedem com a mers executors, i perdem la part que hauria de fer-nos créixer com a dissenyadors. Claude i altres plataformes baixen la dificultat del framing gairebé a zero, però és precisament el que hauria de continuar sent nostre. Identificar un problema és, per definició, una feina lenta; és aquí on s’entrena el judici.
La regla que em dono, doncs, és una de sola: primer esbosso el framing sol, encara que sigui en brut, encara que estigui equivocat. Després ho porto a Claude per polir-ho.
La IA no és només una eina, ja ho he escrit. El risc real és deixar de adonar-se de quan la fem servir per esquivar l’esforç necessari.