Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
El post d’avui arrenca d’aquest article de Seth Godin sobre el programari d’usar i llençar.
L’argument de Godin és que el programari, tot i ser invisible, transportable i sense pes, abans durava. Construir alguna cosa complexa requeria anys i milers de persones per mantenir-ho. Fins i tot un lloc web complex podia considerar-se un actiu tècnic durador.
Ara, amb les noves tecnologies a l’abast de tothom, escriure programari nou sovint és més fàcil que mantenir el vell. Som al bell mig d’una explosió de programari temporal que farà semblar petita tot el que ha vingut abans.
Fins i tot Apple i Google estan allargant molt els temps d’aprovació de les aplicacions a les seves botigues virtuals, a causa del vibe coding.
El que resisteix
Hi ha una cosa, diu Godin, que aguanta tot això: la xarxa. Quan una organització és al centre d’una xarxa, no importa si un competidor construeix un programari nou i més bonic. La xarxa es queda on és. Una xarxa viva val avui més que mai, i és per això que la gent continua triant quedar-se “aquí” en lloc d'”anar allà”.
La connexió amb els discs
He escrit sobre Sony que deixa de produir discs físics. Posats junts, aquests dos peces em fan pensar en una pregunta incòmoda: el futur dels jocs pot estar fet de jocs d’usar i llençar?
Amb les eines adequades, un equip petit avui pot prototipat i testar en setmanes un joc que fa deu anys hauria requerit un any sencer. Estic fascinat per conceptes d’aquest tipus. Si el programari de joc es torna descartable, la relació amb el jugador també corre el risc de ser-ho: jugo, consumeixo, llenci, passo al següent.
Però exactament com diu Godin, el que resisteix no és el producte en si: és la xarxa. Un publisher que ha construït una comunitat viva, un lore al qual els jugadors s’han encariñat, potser un ecosistema de creadors i guildes, no perd terreny només perquè un competidor ha tret un joc més bonic de veure. L’avantatge competitiu real, a la indústria dels jocs com a tot arreu, es desplaça cada cop més del producte a la xarxa que l’envolta.
Potser la pregunta adequada que cal fer-se, per a qui dissenya jocs avui, ja no és “quant durarà aquest joc?” sinó “quant durarà la xarxa de persones que l’envolta?”.