Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
La crisi que estem vivint al sector del videojoc prové principalment del fet que el poder s’ha desplaçat dels publishers a les plataformes. Una de les plataformes més conegudes avui dia és Roblox.
Encara que el seu model de negoci és discutible, el 50% dels nens americans obren Roblox durant la setmana. La plataforma de continguts lúdics és extremadament accessible i present en múltiples dispositius. Això em porta, al meu entendre, a un moment que em recorda els inicis dels anys 90, quan la gent començava a preguntar-se què era realment un videojoc. El moment en què van néixer els Baldur’s Gate i similars, per entendre’ns.
Sempre ho dic als meus col·legues i clients: si el teu joc surt d’aquí a set anys, probablement el públic en aquest moment estarà jugant a Roblox, Minecraft i Fortnite. És impossible fer prediccions, ja que el videojoc toca la fibra sensible de cadascú i les tendències van i venen. Un joc pensat a l’estil dels anys 90 podria tornar a estar de moda el 2030, qui sap.
Tot i això, noto una tendència a voler fer els ulls grossos davant d’aquestes modes perquè sovint no encaixen amb la nostra idea de com hauria de ser un videojoc. Hem crescut amb uns valors, aquests valors s’estan posant seriosament en qüestió i això inevitablement genera frictions. És absolutament humà intentar esquivar-les amb excuses, perquè encarar obstacles reals també fa mal.
Així doncs, si bé és cert que Roblox va permetre la difusió d’un joc on era possible pagar per robar als nens els seus personatges virtuals i humiliar-los, també és cert que moltíssimes persones trien això com a forma d’entreteniment. Al meu parer, la fórmula de l’èxit passa per intentar casar els nostres ideals amb aquestes noves tendències.