Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Al meu últim post vaig escriure que sense pay-to-win i pay-to-progress el free-to-play no aguanta. Avui, en canvi, em proposo un exercici de disseny: com monetitzaria un F2P per a un públic PEGI 12 el 2028, amb el nou Digital Fairness Act en vigor?
Les regles de l’exercici
- públic PEGI 12, és a dir, sobretot menors
- res de loot boxes de pagament
- res de pay-to-win ni de pay-to-progress
- monedes in-game desactivades per defecte, només s’activen amb el consentiment d’un progenitor
- preus mostrats en euros
El punt de partida
Agafo un gènere que conec bé: un casual mobile amb components socials, a l’estil de Monopoly GO!. Equip inicial de 8-15 persones, amb l’ambició de créixer fins a més de 400.
Monopoly GO! recapta sobretot amb dues coses. Els daus, és a dir, l’energia que compres per tirar més i avançar més de pressa pel tauler: pay-to-progress de manual. I els paquets de cromos amb contingut aleatori, que de fet són loot boxes. Per a un públic PEGI 12, amb les regles de l’esborrany, desapareixen totes dues.
Queda la pregunta de la qual ho arrenca tot: s’han de limitar les sessions o no? Jo crec que sí. Sense un límit el joc perd el ritme, però el límit ja no el puc vendre.
Jugar i progressar, per separat
Provaria de separar el jugar del progressar. Cada dia hi ha un sostre de progrés, igual per a tothom i gratuït. Fas les teves partides, avances pel tauler, reculls les recompenses. Quan arribes al sostre pots continuar jugant, però a partir d’aquí el joc base no et dóna res més.
Després del sostre s’obren els endgames diaris: modalitats de pagament, amb taulers diferents, regles diferents, esdeveniments especials. Aquí hi ha una sola regla:
Pagues per entrar, i un cop dins jugueu en igualtat de condicions.
El que guanyes en una modalitat premium queda dins les modalitats premium i mai no torna al joc base. Allà dins no existeix res que puguis comprar per anar més de pressa, perquè altrament només hauria desplaçat el pay-to-progress. És el mateix principi d’una expansió: compres l’accés a nous continguts, i allà te les hàs d’arreglar com tothom.
Explorer i Achiever
Als endgames hi poso els achievements: insígnies, títols, marcs de perfil. Serveixen només per ser exhibits i no tenen cap efecte sobre el joc. L’Achiever compra la possibilitat d’intentar guanyar-se’ls, com qui paga la inscripció a una cursa i la medalla se l’ha de guanyar.
Per als Explorers, que en el F2P clàssic monetitzava poc, hi poso els secrets: combinacions rares, zones del tauler que gairebé ningú ha vist, regles amagades que es descobreixen jugant. És un públic que abans deixava fora i que aquí es converteix en client.
Finalment, les monetitzacions per als Killers les deixo als progenitors i només a ells, en cas que vulguin unir-se als seus fills en una versió alternativa del joc, però PEGI 18.
El client és el progenitor
Amb les monedes desactivades per defecte, qui paga és sempre el progenitor. El noi o la noia té el desig, el progenitor té la targeta i ha de donar el consentiment. Per tant, he de convèncer dues persones amb motivacions molt diferents: el fill vol el que també té l’amic, el progenitor vol saber quant gastarà i si el fill hi juga massa.
Res de dark patterns en les comunicacions i els pop-ups: el 2028 serà la llei, així que poc mèrit hi ha en això. Per tranquil·litzar de veritat el progenitor cal alguna cosa activa, i ho tracto com una funció del producte:
- un límit de despesa mensual decidit pel progenitor
- un resum del que ha comprat el fill i quant ha jugat
- una subscripció a preu fix, que s’aprova una sola vegada, en lloc de moltes microtransaccions a aprovar una per una
Després hi ha una idea que ja he apuntat. Monopoly va néixer com a joc de taula familiar, amb pares i fills al voltant del mateix tauler. El progenitor, doncs, pot entrar al joc com a jugador: partides en família, regals, una subscripció familiar amb diversos perfils. Un progenitor que juga amb el fill sap què està comprant, i aprova amb més gust.
Hi ha una condició: és el fill qui l’ha d’invitar.
Als 12-14 anys pocs nois i noies volen un progenitor mirant mentre juguen amb els amics. Si l’entrada fos imposada, llevaria al noi o la noia justament l’autonomia, que és el que estic intentant monetitzar de manera neta. A més, el joc es convertiria de seguida en “aquell on hi ha els pares”, que per a un de dotze anys és el pitjor que li pot passar.
El model en resum
Gratuït: el joc base, amb un sostre diari de progrés.
De pagament: l’accés als endgames diaris, amb achievements per exhibir i secrets per descobrir. Allà dins es juga en igualtat de condicions.
Transversal: cosmètics, subscripció (també familiar), regals entre amics i entre progenitor i fill. Res d’atzar: sempre saps què estàs comprant.
El veredicte
Segons la teoria de l’autodeterminació juguem per satisfer tres necessitats: autonomia, competència i relació. El F2P clàssic les ven totes tres. En aquest exercici venc l’autonomia, amb cosmètics i accés a les modalitats; la competència continua depenent de les modalitats premium (però no puc vendre la victòria); i la relació, amb regals i partides en família.
No sé quant podria guanyar un joc d’aquest tipus; imaginem 1/10. Amb una desena part, un equip de quinze persones pot viure, i fins i tot bé. Un equip de quatre-centes persones i més, com és el cas de Monopoly GO!, no.
Sense pay-to-win el free-to-play s’encongeix.
Al petit estudi europeu al qual fa dos dies aconsellava de fer jocs d’un altre tipus, avui li diria alguna cosa més precisa. El F2P encara es pot fer, sempre que es dissenyi per quedar-se petit des del primer dia, amb un públic, un catàleg i un equip pensats per a aquesta dimensió. L’ambició de convertir-se en el pròxim Monopoly GO!, amb aquesta llei, a Europa i amb menors, millor deixar-la córrer.
Tu com ho monetitzaries? Tens idees que a mi se m’han escapat? Escriu-me en privat a LinkedIn.

