Skip to content

Author: Paolo Gambardella

Com monetitzaria un F2P per a nens el 2028

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Al meu últim post vaig escriure que sense pay-to-win i pay-to-progress el free-to-play no aguanta. Avui, en canvi, em proposo un exercici de disseny: com monetitzaria un F2P per a un públic PEGI 12 el 2028, amb el nou Digital Fairness Act en vigor?

Les regles de l’exercici

  • públic PEGI 12, és a dir, sobretot menors
  • res de loot boxes de pagament
  • res de pay-to-win ni de pay-to-progress
  • monedes in-game desactivades per defecte, només s’activen amb el consentiment d’un progenitor
  • preus mostrats en euros

El punt de partida

Agafo un gènere que conec bé: un casual mobile amb components socials, a l’estil de Monopoly GO!. Equip inicial de 8-15 persones, amb l’ambició de créixer fins a més de 400.

Monopoly GO! recapta sobretot amb dues coses. Els daus, és a dir, l’energia que compres per tirar més i avançar més de pressa pel tauler: pay-to-progress de manual. I els paquets de cromos amb contingut aleatori, que de fet són loot boxes. Per a un públic PEGI 12, amb les regles de l’esborrany, desapareixen totes dues.

Queda la pregunta de la qual ho arrenca tot: s’han de limitar les sessions o no? Jo crec que sí. Sense un límit el joc perd el ritme, però el límit ja no el puc vendre.

Jugar i progressar, per separat

Provaria de separar el jugar del progressar. Cada dia hi ha un sostre de progrés, igual per a tothom i gratuït. Fas les teves partides, avances pel tauler, reculls les recompenses. Quan arribes al sostre pots continuar jugant, però a partir d’aquí el joc base no et dóna res més.

Després del sostre s’obren els endgames diaris: modalitats de pagament, amb taulers diferents, regles diferents, esdeveniments especials. Aquí hi ha una sola regla:

Pagues per entrar, i un cop dins jugueu en igualtat de condicions.

El que guanyes en una modalitat premium queda dins les modalitats premium i mai no torna al joc base. Allà dins no existeix res que puguis comprar per anar més de pressa, perquè altrament només hauria desplaçat el pay-to-progress. És el mateix principi d’una expansió: compres l’accés a nous continguts, i allà te les hàs d’arreglar com tothom.

Explorer i Achiever

Als endgames hi poso els achievements: insígnies, títols, marcs de perfil. Serveixen només per ser exhibits i no tenen cap efecte sobre el joc. L’Achiever compra la possibilitat d’intentar guanyar-se’ls, com qui paga la inscripció a una cursa i la medalla se l’ha de guanyar.

Per als Explorers, que en el F2P clàssic monetitzava poc, hi poso els secrets: combinacions rares, zones del tauler que gairebé ningú ha vist, regles amagades que es descobreixen jugant. És un públic que abans deixava fora i que aquí es converteix en client.

Finalment, les monetitzacions per als Killers les deixo als progenitors i només a ells, en cas que vulguin unir-se als seus fills en una versió alternativa del joc, però PEGI 18.

El client és el progenitor

Amb les monedes desactivades per defecte, qui paga és sempre el progenitor. El noi o la noia té el desig, el progenitor té la targeta i ha de donar el consentiment. Per tant, he de convèncer dues persones amb motivacions molt diferents: el fill vol el que també té l’amic, el progenitor vol saber quant gastarà i si el fill hi juga massa.

Res de dark patterns en les comunicacions i els pop-ups: el 2028 serà la llei, així que poc mèrit hi ha en això. Per tranquil·litzar de veritat el progenitor cal alguna cosa activa, i ho tracto com una funció del producte:

  • un límit de despesa mensual decidit pel progenitor
  • un resum del que ha comprat el fill i quant ha jugat
  • una subscripció a preu fix, que s’aprova una sola vegada, en lloc de moltes microtransaccions a aprovar una per una

Després hi ha una idea que ja he apuntat. Monopoly va néixer com a joc de taula familiar, amb pares i fills al voltant del mateix tauler. El progenitor, doncs, pot entrar al joc com a jugador: partides en família, regals, una subscripció familiar amb diversos perfils. Un progenitor que juga amb el fill sap què està comprant, i aprova amb més gust.

Hi ha una condició: és el fill qui l’ha d’invitar.

Als 12-14 anys pocs nois i noies volen un progenitor mirant mentre juguen amb els amics. Si l’entrada fos imposada, llevaria al noi o la noia justament l’autonomia, que és el que estic intentant monetitzar de manera neta. A més, el joc es convertiria de seguida en “aquell on hi ha els pares”, que per a un de dotze anys és el pitjor que li pot passar.

El model en resum

Gratuït: el joc base, amb un sostre diari de progrés.

De pagament: l’accés als endgames diaris, amb achievements per exhibir i secrets per descobrir. Allà dins es juga en igualtat de condicions.

Transversal: cosmètics, subscripció (també familiar), regals entre amics i entre progenitor i fill. Res d’atzar: sempre saps què estàs comprant.

El veredicte

Segons la teoria de l’autodeterminació juguem per satisfer tres necessitats: autonomia, competència i relació. El F2P clàssic les ven totes tres. En aquest exercici venc l’autonomia, amb cosmètics i accés a les modalitats; la competència continua depenent de les modalitats premium (però no puc vendre la victòria); i la relació, amb regals i partides en família.

No sé quant podria guanyar un joc d’aquest tipus; imaginem 1/10. Amb una desena part, un equip de quinze persones pot viure, i fins i tot bé. Un equip de quatre-centes persones i més, com és el cas de Monopoly GO!, no.

Sense pay-to-win el free-to-play s’encongeix.

Al petit estudi europeu al qual fa dos dies aconsellava de fer jocs d’un altre tipus, avui li diria alguna cosa més precisa. El F2P encara es pot fer, sempre que es dissenyi per quedar-se petit des del primer dia, amb un públic, un catàleg i un equip pensats per a aquesta dimensió. L’ambició de convertir-se en el pròxim Monopoly GO!, amb aquesta llei, a Europa i amb menors, millor deixar-la córrer.

Tu com ho monetitzaries? Tens idees que a mi se m’han escapat? Escriu-me en privat a LinkedIn.

Sense pay-to-win el free-to-play no aguanta

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Avui ha filtrat l’esborrany del Digital Fairness Act, el reglament amb què la Comissió Europea vol reescriure la protecció dels consumidors en línia. L’ha publicat el mitjà francès Contexte, i després se n’han fet ressò Euronews i l’AFP. Jo l’he llegit a PocketGamer.biz. La presentació oficial està prevista per a l’11 de novembre.

Què diu l’esborrany

Per als menors:

  • prohibides les loot boxes de pagament
  • prohibides les mecàniques pay-to-win i pay-to-progress
  • les monedes virtuals del joc desactivades per defecte, només s’activen amb el consentiment d’un progenitor

Per a tothom:

  • el valor de les monedes virtuals s’ha de mostrar en diners reals
  • les probabilitats de les loot boxes s’han de declarar
  • els adults poden desactivar les funcions dissenyades per empènyer a l’ús compulsiu

Les multes arriben al 6% de la facturació global. Segons algunes anàlisis, a més, una classificació PEGI per sota dels 18 és suficient com a indici que el joc l’usen menors. Tingues en compte que avui dia gairebé tots els jocs mòbil són PEGI 3, 7 o 12.

Encara és un esborrany. Ha de passar pel Parlament i el Consell, i s’aplicaria dotze mesos després d’entrar en vigor.

Sobre el que és just o injust no em pronuncio: confio en les institucions i en els estudis que han fet. El que m’interessa és què passa després, i la meva lectura és aquesta.

Sense pay-to-win ni pay-to-progress, el free-to-play no s’aguanta dret.

En el F2P el joc el regales. L’accés a la diversió és gratis per definició, i és just que sigui així: serveix per fer entrar el màxim de gent possible. El que el jugador paga és una altra cosa: guanyar, arribar primer, ser el millor. En tots els F2P en què he treballat, sense excepcions, la despesa es concentrava allà on hi havia alguna cosa a guanyar o a progressar.

La psicologia ho explica bé. Segons la teoria de l’autodeterminació, juguem per satisfer tres necessitats: autonomia, competència i relació. El F2P monetitza les tres parts: l’elecció del vestit (skin), la sensació de ser bo i la comparació amb els altres, és a dir, la classificació, el clan, la mirada dels que tens per sota. Amb les categories de Bartle és encara més evident. Els qui gasten són sobretot els Achievers, que volen progressar, i els Killers, que volen dominar o tenir un cert tipus d’ascendent sobre els altres. Treu el pay-to-progress als primers i el pay-to-win als segons, i et queda un joc gratuït amb molt pocs clients.

I Fortnite?

La primera objecció sempre és aquesta: Fortnite factura milers de milions venent només skins. Ara bé, Fortnite va sortir en el seu moment i va encaixar en un model de negoci, el d’Epic, que seria insostenible per a qualsevol desenvolupador normal: motor propi, store, llicències, un públic mundial construït al llarg d’anys.

I ni tan sols estic segur que sigui rendible. Al març de 2026 Epic va acomiadar més de mil persones, citant la davallada de Fortnite i admetent que gasta més del que guanya. Ja havia passat el 2023, amb uns 830 acomiadaments. Si el model de només cosmètics fa aigües allà, imagina’t en un estudi de quinze persones.

Els grans se’n sortiran. Facturen a Nord-amèrica, a Àsia, al Pròxim Orient, i poden adaptar la versió europea o absorbir el cop. Per als equips petits i mitjans europeus la cosa canvia: el mercat de casa es converteix en aquell on el seu model de negoci, per a una gran franja de públic, deixa de ser legal.

Per això, a un equip petit avui li diria una sola cosa: millor fer jocs d’un altre tipus.

Què me n’emporto

No sé què faran els estudis. Pujar el PEGI, verificar l’edat, fer una versió només per a Europa, sortir del mercat: no tinc cap predicció. Sí que sé, però, que una llei així, encara que canviï pel camí, redibuja l’espai on es dissenya. Per a qui fa F2P a Europa, val la pena començar a pensar-hi ara mateix, abans de tenir el joc acabat i la llei en vigor.

Tu com ho veus? Si treballes en un F2P a Europa, què canviaràs? Escriu-me en privat a LinkedIn.

Clonar un joc amb la IA: això s’ha de fer?

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Mark Brown, el creador de Game Maker’s Toolkit, ha publicat un vídeo on explica una història que podria afectar qualsevol persona que faci jocs avui dia, grans i petits.

Què ha passat

Dos desenvolupadors hongaresos, per afició, han construït amb Claude Code un joc de paraules que, en paraules seves, és “Word Play amb un munt de coses a sobre”. Word Play és el roguelike de paraules que Mark va publicar el 2025. Hi han dedicat onze dies, afegint-hi un mode contrarellotge, el repte diari, el multijugador i una metaprogressió. Abans de fer res, li van escriure a Mark per preguntar-li què en pensava, prometent mantenir el joc en privat si no li semblava bé.

Mark ha passat vint minuts raonant en veu alta: hi perd diners, els clons sempre han existit, la IA no li agrada, i el joc d’ells en alguns punts és millor que el seu. Al final no ha decidit res i ha demanat l’opinió als seus espectadors.

He vist el vídeo des d’una posició particular, perquè aquestes eines les faig servir cada dia. Treballo amb Claude i ChatGPT en tàndem: l’un controla l’altre. A la feina, a GSC, els necessito per crear prototips, actualitzar la documentació, entendre els molts textos escrits en ucraïnès i creuar informació en una quantitat enorme de documents. A casa, aquest blog ha passat a nou idiomes, i he reprès el meu joc del gos: d’una banda l’estic portant de Blueprint a C++, de l’altra estic posant les bases de les mecàniques i del game feel. Els resultats m’estan sorprenent de debò.

Al meu entendre, els dos hongaresos han fet el que tocava. Han construït alguna cosa que els apassionava i, abans de sortir a la llum, han preguntat. El seu és un contingut legítim. Mark fa bé de preocupar-se, perquè Word Play encara li genera ingressos cada mes, però al seu lloc jo hi veuria una oportunitat. Dues persones que han jugat centenars d’hores al teu joc, que se’l saben de memòria i que ja han construït les funcions que tu no has pogut acabar: per què no implicar-les en el joc original? Podrien encarregar-se de les operacions en viu, les actualitzacions, els modes nous. El mateix Mark admet que després del llançament estava massa cansat per continuar treballant-hi. Em sembla un camí molt més fèrtil que un vídeo de queixes.

Clon o homenatge?

On és la frontera? Per a mi clonar vol dir “el producte no m’importa, només m’importa el resultat”. La inspiració, i fins i tot la còpia, poden ser una manera molt bonica de retre homenatge al passat. El mateix Word Play ve de Balatro, que ve de Luck Be a Landlord, que ve de Slay the Spire.

La línia està en quant t’importa que allò surti, per allò en si mateix. La pregunta que cal fer-se és una de sola: això val la pena fer-ho? Els diners i els seguidors vénen després.

Al vídeo hi ha un moment que m’ha cridat l’atenció. Mark llegeix els logs del xat i veu Claude afegir vint-i-un modificadors d’una sola tirada, quan a ell escriure’n el codi li havia costat mesos. Entenc la frustració, i és normal. Un pagès avui fa servir una màquina per fer el que abans li costava hores de dalla. Ningú li demana que enyori la dalla.

Mark cita també Lucas Pope, l’autor de Papers, Please, que ha deixat de parlar dels seus jocs abans del llançament per por dels clons. És una decisió seva i la respecto. Estic convençut, però, que la gent sempre preferirà un joc nou de Lucas Pope a un possible clon seu. Els jugadors segueixen l’autor, el seu gust, la seva manera de mirar les coses.

Després hi ha el consell d’un directiu de Valve: no et recolzis en una sola mecànica, perquè és massa fàcil de copiar. Els consells, sobretot els de qui no té les mans a la massa, sempre s’han de prendre amb pinces.

Si el teu joc troba un mercat, pot bastar fins i tot una sola mecànica. La feina de veritat comença després, quan l’has de mantenir. I aquí la tecnologia juga al nostre favor: avui és econòmic fer créixer jocs que abans no valia la pena mantenir. La mateixa eina que espanta Mark podria ajudar-lo a reprendre Word Play i a acabar el repte diari i el mode speedrun que, com explica ell mateix, ha deixat a mitges al codi.

Què me n’emporto

Mark ha rebut aquell correu i ha pogut convertir-lo en un vídeo vist per moltíssima gent, perquè anys de feina li han permès construir-se un públic. Aquest és el veritable patrimoni: qui et segueix espera el teu proper joc, i el codi el pot reescriure qualsevol en dotze minuts. Les eines noves, doncs, fem-les servir per fer créixer millor allò que mereix créixer.

Tu què li diries a Mark? I als dos hongaresos, què els diries? Escriu-me en privat a LinkedIn.

Més diàleg, menys megàfon

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Tinc ganes de renovar una mica les meves iniciatives en línia. Fins ara el blog, LinkedIn i algun podcast han estat els meus tres pilars. Ara bé, l’editorial s’ha posat les piles i s’ha compromès a revisar el meu llibre i a ajudar-me a arribar als lectors potencials, així que vull millorar la meva manera de comunicar.

Game Design in Practice

El llibre es diu Game Design in Practice: A Professional’s Guide to Entertainment Ideation i el publica Jettelly, una editorial de Toronto que fa llibres i cursos per a desenvolupadors de videojocs.

És una guia pràctica a la fase d’ideació, el moment en què una idea en brut pren forma i es converteix en un concept. Hi poso tot el que he après en anys de desenvolupament mòbil i indie: entendre què busquen els jugadors en l’entreteniment, anar més enllà de les etiquetes de gènere per trobar l’experiència fonamental d’un joc, fer brainstorming amb l’equip, construir prototips jugables i finalment vendre la pròpia visió amb briefs, pitch decks i demos.

Sortirà en anglès, com a ebook, un capítol cada vegada. Si t’interessa, a la pàgina del llibre ja et pots apuntar a la wishlist.

Fins avui he fet servir aquestes eines de manera unidireccional. Els comentaris públics no m’acaben de convèncer, també perquè sovint acabo havent-los de moderar. Prefereixo els contactes privats, que permeten construir relacions i diàlegs de veritat amb les persones. M’han portat molta felicitat i nous amics. Per això ha arribat el moment de repensar la meva estratègia comunicativa i fer més fàcil aquest tipus de trobades.

A més del llibre estic desenvolupant algunes idees de joc, així que podria afegir la dimensió vídeo. Penso en vídeos curts, en vertical, en què comento un videojoc mentre es veu en acció: què funciona, què canviaria, quina idea hi ha darrere. Amb una diferència: el joc seria meu. Així podria despertar la curiositat de les persones més visuals, i qui sap si no s’obren noves oportunitats. També és un termòmetre per saber si les meves idees estan fresques, de manera que tard o d’hora ho intentaré.

Un repte és la llengua. L’italià és la meva llengua materna, però el meu italià està contaminat pel castellà, perquè fa molt de temps que visc a Espanya. Comet errors i faig servir construccions que a Itàlia no s’utilitzen; el resultat és comprensible, però poc satisfactori per al meu perfeccionisme. L’anglès és la llengua dels negocis, però existeixen milers de continguts en anglès i crec que fan servir un argot més viu i variat que el meu. L’espanyol també podria tenir sentit, però no n’estic segur. Tu en quina llengua preferiríes llegir-me i escoltar-me?

Per avui les novetats són aquestes: segueixo endavant amb el llibre i continuo fent els meus jocs. Ho puc fer només gràcies a les noves tecnologies, que em permeten seguir diverses coses alhora construint-me les eines a mida.

Si tens un consell sobre la llengua, els vídeos o qualsevol altra cosa, escriu-me en privat a LinkedIn: t’escolto.

Invertir significa comprometre’s

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa un temps vaig escriure una faula i vaig trobar una artista que m’està ajudant a visualitzar-la. Em mana esbossos cada setmana, per revisar. Jo li dono feedback i ella l’aplica, per un total de 16 imatges. Tot plegat m’està prenent moltíssim temps, i va néixer de les ganes de deixar alguna cosa a la meva filla per si de cas desaparegués prematurament. No pretenc tenir èxit, ni vendre milions de còpies; soc conscient de la qualitat del meu relat i dels meus límits. Faig això només per creativitat.

L’aprenentatge automàtic m’ha ajudat a visualitzar aquesta faula, i m’ha empès a buscar un professional per il·lustrar-la. Això és sens dubte positiu, però he de dir que m’està prenent més temps personal del que esperava. Delegar no vol dir simplement invertir diners i estalviar temps, vol dir comprometre’s a treballar en alguna cosa conjuntament amb algú. Això massa sovint ho oblido, i em fico en mil projectes que després no acabo. És una característica bastant comuna entre els creatius i volia compartir-la amb tu avui.

Espero publicar la meva faula per Nadal, espero imprimir-ne còpies en català i regalar-la a tots els nens i nenes de la classe de la Maria Laura. Després posaré l’enllaç al meu blog i al meu LinkedIn perquè sigui possible comprar-la en italià i en català.

2026-10-26-retorn-micro

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Escriu el teu post aquí en Markdown.

Pots utilitzar negreta, cursiva, capçaleres, llistes, blocs de codi, i molt més.

Una secció

Lorem ipsum dolor sit amet. Referencia imatges així:

Una descripció de la imatge

O imatges a la subcarpeta images/:

Una altra imatge

Una altra secció

Continua escrivint…

Mobile F2P: com els petits estudis han reescrit les regles

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

He demanat a Claude que estudiés 2.5 Gamers, el podcast de Jakob i Matej que cada setmana desmunta un joc mòbil. Aquest és el prompt:
Vull que naveguis els vídeos amb més visualitzacions dels últims 5 anys, agafis els transcrits i analitzis a fons el contingut paraula per paraula. Després escriu-me les tendències del mobile f2p dels últims anys, sobretot en jocs que provenen de desenvolupadors poc coneguts.

El que fa que aquest podcast sigui fascinant és que els protagonistes sovint són equips de dos, set o vint persones, moltes vegades a Turquia, Vietnam, la Xina o algun poblet d’Irlanda del Nord, que arriben a xifres molt interessants.

Una nota prèvia sobre els números: gairebé totes les xifres d’ingressos que reporto són estimacions fetes per Jakob i Matej amb eines d’intel·ligència de mercat. Cal prendre-les com a ordres de magnitud.

2023: l’arribada dels jocs híbrids

Després dels canvis de privadesa d’Apple, els costos d’adquisició per usuari van pujar fins al punt que el model hyper casual —moltes descàrregues a uns quants cèntims monetitzades només amb publicitat— va deixar de ser viable. A principis de 2024, un directiu de Voodoo ho deia sense embuts: l’hyper casual és mort com a negoci, i tota la seva pipeline de prototips ara apunta a l’hybrid casual.

Hybrid casual vol dir partir d’un core simplicíssim, d’hyper casual, i construir-hi a sobre una meta: monedes, progressió, esdeveniments, battle pass, algunes compres in-app.

  • SayGames amb My Perfect Hotel va marcar tendència: més d’un any de soft launch, i després 13 milions d’instal·lacions el primer mes.
  • Habby va fer el mateix amb els seus action RPG, construint una plantilla que reutilitza d’un joc a l’altre.

L’adquisició d’usuaris ha anat envaint cada cop més el camp del disseny, fins al punt de dirigir-lo. Whiteout Survival de Century Games, durant els primers trenta minuts, és idèntic a un idle game. Llavors apareix un botó “World” i t’adones que estàs jugant un 4X. Han enganxat un idle amb un cost d’adquisició baix per sobre d’un joc d’estratègia profundíssim, perquè l’idle es ven bé a les publicitats i el 4X monetitza durant anys. En la pràctica construeixes dos jocs en un.

2024: el core torna a importar

El 2024 és l’any en què els petits estudis demostren que una mecànica fresca val més que qualsevol recerca de mercat.

  • Lessmore és un equip remot de 17 persones. El prototip de We Are Warriors el van fer entre dos, en dues setmanes, amb zero recerca de mercat: creien en un gameplay moment a moment que ningú havia fet encara. Resultat estimat: uns 200 mil dòlars al dia només de publicitat, amb els rewarded limitats a dos al dia per evitar que els anuncis es convertissin en l’estratègia principal.
  • Quokka Games, a Turquia, té una desena de persones. Screw Jam és un mash-up de tres jocs existents: els cargols de Nuts & Bolts, el límit de sortides de Bus Jam, i la banqueta del tile match. En quatre mesos passa de zero a uns 130 mil dòlars al dia de compres in-app.
  • Hexa Sort, publicat per Lion Studios, inventa una mecànica puzzle nova i la construeix al voltant de la publicitat: nivells de deu minuts, el rewarded que apareix directament al tauler quan et cal espai, un interstitial quan tornes a l’app.
  • Offline Games, una col·lecció de solitaris, escacs, camp de mines i clons de jocs famosos, feta pel que sembla una sola persona. Zero progressió, zero monedes, gairebé zero publicitat. Al juliol de 2024 arriba a un milió i mig de descàrregues al dia. No se li troba cap campanya d’adquisició: només ASO ben fet, un canal de YouTube amb tràilers de desenes de milions de visualitzacions i promoció creuada entre les seves apps. A l’episodi surt una frase que se m’ha quedat gravada: “potser la resposta a la monetització és no tenir-ne”.
  • El mercat dels mini jocs a WeChat compta amb uns 400 mil desenvolupadors, el 70% dels equips té entre 5 i 30 persones, i un joc es fa en dos o tres mesos. La Xina porta un o dos anys d’avantatge a l’occident.

2025: execució i velocitat

El 2025 el tema canvia. Les idees hi són, però la tendència és copiar-les de pressa: al mobile sembla guanyar qui millor ho executa.

  • Rollic es converteix en el mestre dels “deterministic puzzlers” —nivells sempre iguals d’un intent a l’altre— i aposta per molts jocs d’un o dos milions al mes en comptes d’un únic Royal Match.
  • Block Blast de Hungry Studio, un petit equip xinès obsessionat pels A/B tests, agafa Tetris, treu la pressió del temps i el transforma en un puzzle de tres peces amb dificultat dinàmica per a cada jugador. Es converteix en el segon joc més descarregat del món.
  • Grand Games, estudi turc, agafa el water sort, un gènere ple de jocs poc curats que viuen de la publicitat, i hi posa la cura de Royal Match: efectes, animacions, el joc que t’avisa de seguida quan t’has encallat i t’ofereix una ampolla extra.
  • Falcon Games, al Vietnam, copia un per un el sistema d’esdeveniments de Royal Match i l’enganxa en un puzzle d’objectes per ordenar a prestatges, superant els jocs que havien inventat el gènere.

Per a mi això és un senyal clar de pèrdua d’originalitat i de ganes de fer coses. El sector està cada cop més dominat per una mentalitat de pa per avui i fam per demà.

2026: l’any del sort i dels 30 dies

El 2026 la capacitat d’execució s’optimitza encara més, i els equips guanyadors són els més ràpids.

  • Pixel Flow neix de Loom, un equip turc de 7-8 persones sortit de Rollic. Cap inversor els volia finançar, segons Akin Babayigit perquè no venien de Peak, l’estudi “adequat”. Van posar tots els seus diners, van fer la UA ells mateixos i van passar de zero a més d’un milió de dòlars al dia en noranta dies. Després els va comprar Scopely. Un clon vietnamita calcats va arribar als 140 mil dòlars al dia en dos mesos, abans de ser eliminat de les botigues.
  • Cube Land de RotateLab, equip remot turc, arriba després d’una vintena de jocs llançats sense sort. Idea al novembre, test de retenció al març, 300 mil dòlars al dia sis mesos després. Ho anomenen “freqüència”: molts tirs a porteria.
  • Smash Fest agafa el core d’un mini-game d’un esdeveniment de Toon Blast —un canó que dispara boles sobre estructures físiques— i en fa un joc sencer. Escala fins a 300 mil descàrregues al dia. En un mes surten set clons d’estudis coneguts. Pixel Flow havia tingut tres mesos abans de ser copiat, Smash Fest un. El consell que repeteixen és dur: tens 30 dies per escalar.

La guerra dels creatius

Si hi ha un fil que travessa tots quatre anys, és el pes dels creatius publicitaris. Des de 2023 el nombre de vídeos que un joc ha de produir no para de créixer. Vita Mahjong, un mahjong simplificat per a gent gran, ha produït 23 mil creatius en un mes. Un cas citat: 1.800 creatius testats per trobar-ne un capaç d’aguantar un milió de despesa. La conclusió és “guanya qui executa a volum”.

La IA ha accelerat-ho tot. Alguns estudis xinesos declaren que produeixen el 70% dels vídeos amb IA. Però la mateixa tecnologia ha arribat també als petits: en Matej, que desenvolupa sol el seu joc, ha generat deu vídeos partint només de l’enllaç de la botiga, en una hora i mitja. La seva conclusió és que deu vídeos imperfectes guanyen a un vídeo perfecte.

I aquí també hi ha la cara fosca, que cal dir. Publicitat amb falsos neuròlegs, gameplay falsificat, personatges de Marvel i Nintendo usats sense permís, famílies que moren de fred per vendre un joc de jardineria. Les plataformes hi intervenen poc. És un dels motius pels quals miro aquest mercat amb una barreja d’admiració i neguit.

Què en trec

Posats en fila, aquests tres anys em diuen algunes coses que voldria tenir presents.

Les barreres d’entrada són baixes, les de l’excel·lència altíssimes. Ho diu Akin, i els fets li donen la raó. Qualsevol pot copiar Pixel Flow en dues setmanes. Meowdoku va copiar gairebé lletra per lletra un sudoku que feia un any i mig al mercat sense èxit, i el va fer petar. Block Out va agafar les mateixes mecàniques de Color Block Jam amb una filosofia de disseny de nivells oposada i va superar l’original. La idea obre la porta, l’execució decideix qui hi queda.

L’especialització paga. Loom venia d’anys de puzzles deterministes. Malpa Games va passar deu anys afinant la producció en word games i sudokus abans de buscar idees noves, perquè “les idees te les copien de seguida si no ets precís i ràpid”. Qui coneix a fons un gènere reconeix abans que els altres on es pot anar més lluny.

Les idees noves venen de fora del gènere. Un mini-game d’un event live ops es converteix en un joc sencer. Un joc per a gent gran es converteix en un model de monetització. Township, després de disset anys, és un match3 amb un tycoon al davant que serveix únicament per rebaixar el cost d’adquisició. “La gent no mira fora del seu propi gènere”, es diu a l’episodi sobre Township. Qui ho fa, troba espai.

El creixement orgànic existeix, però és una excepció. Per a la majoria dels petits estudis la distribució continua sent el principal problema, i amb la IA baixant els costos de producció, ho serà encara més.

El que em conforta, en tot això, és que el joc encara compta. Akin diu que la indústria ha oscil·lat massa cap a les dades, i que avui els algorismes de les ad networks pugen el llistó de qualitat en el llançament: ja no pots sortir amb un joc a mitges i anar provant fins a l’èxit. Cal intuïció. Cal algú que sàpiga què cal conservar i què cal treure.

I això, per a qui fa disseny, és una bona notícia.

Cinc preguntes incòmodes sobre la indústria dels videojocs

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Els últims mesos surten sempre les mateixes preguntes. El to és gairebé sempre de preocupació; he intentat posar-les en ordre i respondre-les a la meva manera.

1. Estem fent més jocs dels que el mercat pot absorbir?

La capacitat productiva creix, la IA promet fer-la créixer encara més, però el temps dels jugadors és el que és. El raonament sembla tenir sentit.

Ara bé, l’últim any, amb un calendari de llançaments tan ple com feia temps que no es veia, ha explicat una història diferent. Els jugadors tenen molt més temps, i sobretot moltes més ganes de comprar, del que ens pensem. No cal acabar-se un joc per estar content d’haver-lo comprat. Només cal mirar la pròpia biblioteca de Steam: la meva és plena de jocs començats, abandonats, que tard o d’hora reprendré. Comprar-los ja forma part del plaer.

El mercat absorbeix perfectament els jocs ben fets. Qui pateix l’allau és el joc mediocre, aquell que en un any tranquil hauria passat de llarg i que avui desapareix en una setmana. Ho dic sempre, i ho repetiré fins a la sacietat: els jocs són una obra d’art, i la gent que els juga és capaç d’endevinar quan es tracta d’un producte fet únicament per vendre o quan es tracta d’un creat per explicar alguna cosa única.

2. És una crisi de finançament, o estem finançant els jocs amb regles que ja no valen?

Jo m’inclino per la segona. La indústria ha deixat de créixer al ritme d’uns anys enrere, i els models d’inversió construïts sobre aquelles corbes de creixement han quedat desfasats. Qui presenta un pla de negoci amb projeccions del 2020 és, amb raó, rebut amb un “això no és res de nou”.

Hi ha una altra cosa que es diu poc. Durant anys s’ha pensat que posar al capdavant d’un estudi nou algú que venia d’un gran AAA era una garantia. Gestionar tres-centes persones dins d’una estructura que ja existeix és un ofici. Construir un estudi des de zero, amb els diners comptats i sense ningú que et cobreixi les espatlles, és un ofici completament diferent. Ho han demostrat totes les ventures que venien d’ex-Riot, ex-Blizzard, etcètera. Molts han promès molt i lliurat poc, i els inversors no s’ho han oblidat.

Els inversors volen veure estratègies de distribució clares que trenquin una mica els esquemes, millor si estan recolzades per xifres concretes. I si el teu negoci no gira al voltant del creixement, sinó de la creació de propietats intel·lectuals, és millor buscar altres formes de finançament i evitar maldecaps.

3. Si la IA fa l’execució més barata i ràpida, què queda per defensar?

Parteixo de la premissa, perquè no me la acabo de creure. Jo penso que la IA farà el desenvolupament més gran, abans que més barat.

Generar més assets i més codi significa que algú els ha de mirar, provar, descartar, integrar. El coll d’ampolla es desplaça cap a la revisió i el QA, i allà la complexitat creix. Quan l’entusiasme s’hagi refredat veurem néixer rols nous i especialitzats per mantenir tot això dret, i el compte final serà més alt que ara. Si abans podia desenvolupar una mecànica a un cert nivell, i ara en puc desenvolupar 5 alhora, això també pesa en la percepció que els jugadors tenen de la complexitat que els oferim.

Què queda per defensar, doncs? El que sempre hi ha hagut: el criteri de qui tria què es queda i què es llença, la relació amb els propis jugadors, la capacitat de dir que no. Com més material hi ha sobre la taula, més val qui sap decidir.

4. Si avui ningú contracta juniors, qui seran els seniors de demà?

Aquesta és la més fàcil, i precisament per això m’estranya que es continuï fent. Les empreses que demà encara hi seran són les que avui formen els seus juniors.

Cada empresa que deixa de contractar juniors pren una decisió que, al full d’Excel d’enguany, sembla raonable. Si ho fan totes, d’aquí a cinc anys el mercat de seniors estarà buit i serà caríssim. Qui hagi invertit en les persones quan costava esforç es trobarà amb un avantatge que no es podrà comprar.

Si ets un junior, no et desanims i centra’t a crear, a fer sentir la teva veu i a conèixer gent. Si ets un empresari, en canvi, preocupa’t pel futur de la societat on vius.

5. Estem traient el risc creatiu dels jocs?

El bon disseny és un equilibri entre el que el jugador s’espera i alguna sorpresa arriscada que el descol·loca de la manera correcta. Treu tot el risc i et queda un joc que tothom reconeix i ningú recorda.

Que les grans empreses tendeixin a la prudència és natural: tenen molt a perdre, accionistes a contentar, franquícies a protegir. Però aquesta prudència deixa obert un espai enorme per a qui és petit, àgil i té ganes de provar coses noves. Cada vegada que els grans es tanquen en la fórmula segura, s’obre una porta per a algú altre.

És important tenir sempre present la fantasia central dels nostres jocs. Contrastar-la, si és possible, amb altres mitjans dels quals es poden extreure novetats. I arriscar-se a afegir aquestes novetats segons la nostra interpretació creativa; els jugadors tendeixen a apreciar molt aquestes coses.

Miyamoto no escrivia codi

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Da quel que sembla, Miyamoto no va escriure mai una línia de codi als seus jocs. En un antic Iwata Asks, Toshihiko Nakago, el programador principal, explica com funcionava. Miyamoto i Takashi Tezuka dibuixaven els nivells a llapis sobre enormes fulls de paper mil·limetrat. L’equip de Nakago introduïa les dades a mà, bloc per bloc. Al vespre ho gravaven tot en una ROM i els dos dissenyadors jugaven el nivell. Les correccions tornaven com a anotacions a llapis al full. “A penes podíem fer un cicle de modificacions al dia”, diu Nakago.

Una volta al dia. Avui, amb un model de llenguatge obert al costat de l’editor, en puc fer una cada dos minuts.

Ja he escrit que el geni solitari és un mite i ho segueixo pensant: sense Nakago no hi hauria hagut Super Mario. Avui una part d’aquell diàleg entre dissenyador i programador el fa un model. El diàleg, però, continua sent-hi, i la manera com Miyamoto hi participava diu molt sobre en què es converteix la nostra feina.

El dissenyador com a director

M’agrada imaginar Miyamoto com algú que sabia què volia i sabia comunicar-ho. La seva feina era descriure: on és el bloc, fins on arriba el salt, què fa el Goomba quan xoca contra una canonada. La traducció en assembly era cosa d’altri.

Amb la IA passa quelcom semblant. Puc descriure una mecànica, els estats d’un personatge, els casos límit, i obtenir un script per a Godot o Unity que els executa. La qualitat del resultat depèn de la claredat que tingui jo, i gastaré més o menys tokens segons la meva precisió.

El dissenyador decideix què ha de passar, per què i quina sensació ha de transmetre. Escriure el codi es converteix en una part del procés que es pot delegar. En parlava ahir a propòsit dels juniors: la tasca sempre ha estat instruir una màquina perquè es converteixi en un joc.

Els límits d’avui

La NES tenia 2 KB de RAM de treball. Nakago explica que anaven a la caça de memòria lliure: amb vint bytes disponibles podies afegir deu blocs a un nivell. D’aquells límits van néixer solucions que han quedat per a la història, com els núvols i els arbustos de Super Mario Bros., que són el mateix dibuix amb un color diferent.

Miyamoto no programava, però coneixia aquells límits a la perfecció. Per això demanava coses que es podien fer.

La IA també té els seus límits, i qui la fa servir els ha de conèixer de la mateixa manera. El model oblida el que surt de la seva finestra de context. Dóna respostes diferents a la mateixa pregunta. Si s’executa en temps real dins d’un joc, cada crida té un temps de resposta i un cost. Qui els coneix pot dissenyar al voltant d’ells, i de vegades convertir-los en mecàniques: un personatge que recorda malament, un oracle imprevisible, un món que canvia cada cop que el visites.

Deu voltes al dia, després cent

A la mateixa entrevista Nakago diu que, amb les eines que van arribar després, podien modificar un nivell deu o vint vegades al dia. Avui el cicle entre idea, implementació i prova s’escurça gairebé a zero. Canvio la gravetat, torno a jugar, la canvio de nou.

Això desplaça el coll d’ampolla. Abans el límit era la velocitat amb què algú aconseguia implementar un canvi. Ara el límit és la velocitat amb què jo aconsegueixo entendre si el canvi funciona. I per entendre-ho he de jugar, sentir, comparar. El feel d’un salt només es troba amb el comandament a la mà.

El que la IA no sap

La IA escriu codi, esbossa diàlegs, genera assets en pocs segons. Però no sap quan un nivell és massa llarg, quan un enemic apareix en el moment equivocat, quan un salt es torna frustrant. No experimenta alegria, avorriment ni tensió. Imita bé les solucions que altri ja ha trobat; triar quina conservar és feina de qui juga.

Per això crec que el valor del game designer s’està desplaçant encara més cap al gust, el ritme i la psicologia del jugador. Són les qualitats que han fet el treball de Miyamoto intemporal, i ell les exercia amb un llapis i un full de paper quadriculat.

Tres coses per entrenar des de demà

  1. Escriu especificacions que algú altre pugui executar. Agafa una mecànica que coneguis bé, per exemple el salt de Mario, i descriu-la en deu línies. Després dóna-la a un model i mira què en surt. Cada diferència entre el que tenies al cap i el que veus és un punt on la teva descripció era vaga.
  2. Estudia els límits de la teva eina. Miyamoto coneixia la memòria de la NES; tu aprèn què fa malament el model: on es confon, què oblida, quan s’inventa coses. Són informació de disseny.
  3. Juga més del que generes. Si una iteració costa dos minuts, és fàcil produir-ne cinquanta sense jugar-ne cap de debò. Fixa moments en què agafes el comandament i jutges, i escriu el que has sentit abans de demanar la modificació següent.

Els júniors tindran coses que jo no he tingut

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Recordo la meva primera feina als videojocs: era una empresa petita del sud d’Itàlia que distribuïa màquines arcade i VLT. L’empresa havia engegat el projecte d’una màquina basada en Linux, que s’enviava una sola vegada als clients; els jocs es carregaven després mitjançant un drive extern i una smartcard de desxifrat.

El meu rol era ajudar a idear i desenvolupar aquests jocs amb un motor propi. A la pràctica, passava la major part del temps programant en Lua. Encara no havia acabat la universitat i cometia moltíssims errors. En més d’una ocasió vaig posar instruccions bloquejants dins d’un bucle, amb el resultat que el joc es penjava. Feia servir variables globals fins i tot on no tocava, i un canvi fet en un lloc trencava alguna cosa a l’altra punta del codi. Com he dit, l’empresa era molt petita i sovint el meu cap s’en adonava massa tard, quan el problema ja s’havia convertit en una emergència. Cosa que portava inevitablement a moments de tensió i nervis.

Era una feina difícil per a algú sense experiència i sense una guia constant. Avui sé que el problema no era només jo: en un equip tan petit, ningú tenia temps de revisar el meu codi. La revisió era un rol que senzillament no existia. I així, línia rere línia, acumulava deute tècnic sense ni adonar-me’n.

Un junior en la meva mateixa situació avui tindria al costat un assistent d’IA que, abans que el codi arribi al cap, li avisa que aquella crida bloquejarà el bucle o que aquella variable global se li girarà en contra d’aquí dues setmanes. En definitiva, la revisió que a mi em faltava. Si penso que en un futur immediat els nous juniors ja no correran aquests riscos, sincerament, me n’alegro.

Al cap i a la fi, la tasca d’un desenvolupador o dissenyador junior sempre ha estat la mateixa: instruir una màquina perquè es converteixi en un joc. El llenguatge, la sintaxi i els trucs per no fer-ho petar tot són només el mitjà. Si una eina s’encarrega del mitjà i limita els desastres, al junior li queda més espai per a la part que realment importa: entendre si el joc funciona i si és divertit.

Per això, quan llegeixo que Epic Games vol desenvolupar el seu shooter amb personatges de Marvel i Star Wars amb un enfocament “AI-first”, amb codi i art generats per la IA i les persones dirigint i supervisant, i quan Tim Sweeney parla d’un gran canvi de rumb per a tota l’empresa, ho miro tot amb una mica d’escepticisme. Tot i així, sento que la intenció de fons (a part, és clar, de retallar costos) és positiva i pot millorar el món.

Si avui fos un junior, faria servir el temps que la IA em retorna per a dues coses. La primera és fer contactes: conèixer altres desenvolupadors, anar a esdeveniments, fer-se veure. La segona és entendre de debò què volen els jugadors. Jugar molt, però amb ull crític: agafar un joc d’èxit i preguntar-se per què funciona, quin necessitat satisfà, en quin moment et fa voler fer una altra partida i en quin et fa tancar. Qui juga a una màquina arcade vol sentir-se hàbil en pocs segons; qui juga a un joc de gestió vol sentir-se en control. Són preguntes que cap IA pot fer-se en el teu lloc, i és aquí on un junior pot marcar la diferència.