Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Mark Brown, el creador de Game Maker’s Toolkit, ha publicat un vídeo on explica una història que podria afectar qualsevol persona que faci jocs avui dia, grans i petits.
Què ha passat
Dos desenvolupadors hongaresos, per afició, han construït amb Claude Code un joc de paraules que, en paraules seves, és “Word Play amb un munt de coses a sobre”. Word Play és el roguelike de paraules que Mark va publicar el 2025. Hi han dedicat onze dies, afegint-hi un mode contrarellotge, el repte diari, el multijugador i una metaprogressió. Abans de fer res, li van escriure a Mark per preguntar-li què en pensava, prometent mantenir el joc en privat si no li semblava bé.
Mark ha passat vint minuts raonant en veu alta: hi perd diners, els clons sempre han existit, la IA no li agrada, i el joc d’ells en alguns punts és millor que el seu. Al final no ha decidit res i ha demanat l’opinió als seus espectadors.
He vist el vídeo des d’una posició particular, perquè aquestes eines les faig servir cada dia. Treballo amb Claude i ChatGPT en tàndem: l’un controla l’altre. A la feina, a GSC, els necessito per crear prototips, actualitzar la documentació, entendre els molts textos escrits en ucraïnès i creuar informació en una quantitat enorme de documents. A casa, aquest blog ha passat a nou idiomes, i he reprès el meu joc del gos: d’una banda l’estic portant de Blueprint a C++, de l’altra estic posant les bases de les mecàniques i del game feel. Els resultats m’estan sorprenent de debò.
Al meu entendre, els dos hongaresos han fet el que tocava. Han construït alguna cosa que els apassionava i, abans de sortir a la llum, han preguntat. El seu és un contingut legítim. Mark fa bé de preocupar-se, perquè Word Play encara li genera ingressos cada mes, però al seu lloc jo hi veuria una oportunitat. Dues persones que han jugat centenars d’hores al teu joc, que se’l saben de memòria i que ja han construït les funcions que tu no has pogut acabar: per què no implicar-les en el joc original? Podrien encarregar-se de les operacions en viu, les actualitzacions, els modes nous. El mateix Mark admet que després del llançament estava massa cansat per continuar treballant-hi. Em sembla un camí molt més fèrtil que un vídeo de queixes.
Clon o homenatge?
On és la frontera? Per a mi clonar vol dir “el producte no m’importa, només m’importa el resultat”. La inspiració, i fins i tot la còpia, poden ser una manera molt bonica de retre homenatge al passat. El mateix Word Play ve de Balatro, que ve de Luck Be a Landlord, que ve de Slay the Spire.
La línia està en quant t’importa que allò surti, per allò en si mateix. La pregunta que cal fer-se és una de sola: això val la pena fer-ho? Els diners i els seguidors vénen després.
Al vídeo hi ha un moment que m’ha cridat l’atenció. Mark llegeix els logs del xat i veu Claude afegir vint-i-un modificadors d’una sola tirada, quan a ell escriure’n el codi li havia costat mesos. Entenc la frustració, i és normal. Un pagès avui fa servir una màquina per fer el que abans li costava hores de dalla. Ningú li demana que enyori la dalla.
Mark cita també Lucas Pope, l’autor de Papers, Please, que ha deixat de parlar dels seus jocs abans del llançament per por dels clons. És una decisió seva i la respecto. Estic convençut, però, que la gent sempre preferirà un joc nou de Lucas Pope a un possible clon seu. Els jugadors segueixen l’autor, el seu gust, la seva manera de mirar les coses.
Després hi ha el consell d’un directiu de Valve: no et recolzis en una sola mecànica, perquè és massa fàcil de copiar. Els consells, sobretot els de qui no té les mans a la massa, sempre s’han de prendre amb pinces.
Si el teu joc troba un mercat, pot bastar fins i tot una sola mecànica. La feina de veritat comença després, quan l’has de mantenir. I aquí la tecnologia juga al nostre favor: avui és econòmic fer créixer jocs que abans no valia la pena mantenir. La mateixa eina que espanta Mark podria ajudar-lo a reprendre Word Play i a acabar el repte diari i el mode speedrun que, com explica ell mateix, ha deixat a mitges al codi.
Què me n’emporto
Mark ha rebut aquell correu i ha pogut convertir-lo en un vídeo vist per moltíssima gent, perquè anys de feina li han permès construir-se un públic. Aquest és el veritable patrimoni: qui et segueix espera el teu proper joc, i el codi el pot reescriure qualsevol en dotze minuts. Les eines noves, doncs, fem-les servir per fer créixer millor allò que mereix créixer.
Tu què li diries a Mark? I als dos hongaresos, què els diries? Escriu-me en privat a LinkedIn.