Author: Paolo Gambardella

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa unes setmanes vaig participar en un concurs dins d’un joc de fitness. Me n’havia parlat un conegut, l’amic d’un amic. El premi era un viatge a les Maldives per a dues persones per a qui quedés primer a la classificació. Per fer punts havies d’entrenar cada dia davant la càmera del mòbil. L’entrenament et donava dret a obrir un gacha, i el gacha decidia quants punts rebies. Amb una mica de sort podies enfilar-te al capdamunt de la classificació d’un sol cop.

Érem més de cent. Llavors van començar els problemes. El sistema premiava qui portava nous inscrits, i van aparèixer comptes falsos a cabassos, que els desenvolupadors van haver d’esborrar a mà. Sobretot van aparèixer regles noves, no anunciades al principi. Una deia més o menys això: si publiques un vídeo a Instagram reps cent punts de cop. Jo no tinc Instagram. Vaig llegir aquella frase i vaig pensar que era fum, que l’objectiu s’havia allunyat de molt sense que jo hagués fet res. Vaig deixar-ho córrer.

La idea original d’aquell joc no era dolenta. T’entrenes (i per tant et fas un favor), et graves, guanyes alguna cosa. La manera com es va gestionar el concurs la va carregar en pocs dies.

El contracte amb els jugadors

Ahir estava llegint un article d’un economista de videojocs. Defensava una cosa senzilla i encertada: la manera com un joc et demana els diners és una mena de contracte. El signes quan comences a jugar. Si a mig camí l’altra part reescriu les clàusules, el contracte es trenca, i amb ell la confiança. El meu concurs tenia un altre tipus de contracte, sobre l’adquisició i no la monetització. Però el principi és el mateix.

La resta d’aquell article, per ser honest, em va convèncer molt menys. L’autor explicava experiments secrets fets sobre milions de jugadors, xifres espectaculars que ningú havia verificat, una teoria que ho explicaria tot. Com més avançava, més em semblava que els embolicaments servien per tapar les limitacions de qui escrivia. Em quedo amb la idea del contracte i deixo la resta on és.

Sensació sobre nous models

La indústria necessita maneres noves de fer-se notar i de cobrar. Els models que dominen avui el free to play, en particular els 4X que arriben d’Àsia com Whiteout Survival, en termes de xifres funcionen molt bé. El motor és la pressió social: entres en una aliança, els altres compten amb tu, i per no fallar l’equip continues gastant. El problema és qui paga de debò. Molt sovint són persones amb problemes de dependència seriosos, i un model construït al voltant d’elles no és quelcom de què em senti orgullós.

Anys enrere, en un moment difícil a la feina, me’m vaig enganxar a Heroes of the Storm. Hi jugava també amb un conegut i ens ho passàvem bé. Funcionava perquè era skill based: un equip en desavantatge podia capgirar la partida amb habilitat, aprofitant els errors dels altres. La victòria èpica inesperada em feia bé, en un moment en què poques coses més anaven com tocava. Als 4X aquesta sensació no existeix. Allà compten el temps i els diners, i prémer el mateix botó durant setmanes.

Un model més sa és possible. A curt termini recapta menys, perquè renuncia precisament als jugadors que gasten de manera compulsiva. A llarg termini és una altra història: la confiança dels jugadors, el boca-orella, les ganes de tornar l’any següent. No tinc cap demostració a la mà, i desconfio de qui diu que en té una. Tinc una sensació, i això és una altra cosa.

Tria el model que pots sostenir

Hi ha un últim punt, i ens afecta a nosaltres, els que fem jocs. Un model de monetització sofisticat requereix persones que sàpiguen gestionar-lo: equilibrar economies, moderar les comunitats, mantenir els servidors en marxa, produir contingut sense parar. Si aquestes persones no són a l’equip, el model ambiciós no genera més ingressos. Només genera més maneres d’equivocar-se.

Millor triar alguna cosa senzilla i fer-la bé. I tractar qui juga com algú amb qui has signat un pacte, no com un blanc al qual disparar fins que aguanti.