Skip to content

Tag: inspiration

Clonar un joc amb la IA: això s’ha de fer?

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Mark Brown, el creador de Game Maker’s Toolkit, ha publicat un vídeo on explica una història que podria afectar qualsevol persona que faci jocs avui dia, grans i petits.

Què ha passat

Dos desenvolupadors hongaresos, per afició, han construït amb Claude Code un joc de paraules que, en paraules seves, és “Word Play amb un munt de coses a sobre”. Word Play és el roguelike de paraules que Mark va publicar el 2025. Hi han dedicat onze dies, afegint-hi un mode contrarellotge, el repte diari, el multijugador i una metaprogressió. Abans de fer res, li van escriure a Mark per preguntar-li què en pensava, prometent mantenir el joc en privat si no li semblava bé.

Mark ha passat vint minuts raonant en veu alta: hi perd diners, els clons sempre han existit, la IA no li agrada, i el joc d’ells en alguns punts és millor que el seu. Al final no ha decidit res i ha demanat l’opinió als seus espectadors.

He vist el vídeo des d’una posició particular, perquè aquestes eines les faig servir cada dia. Treballo amb Claude i ChatGPT en tàndem: l’un controla l’altre. A la feina, a GSC, els necessito per crear prototips, actualitzar la documentació, entendre els molts textos escrits en ucraïnès i creuar informació en una quantitat enorme de documents. A casa, aquest blog ha passat a nou idiomes, i he reprès el meu joc del gos: d’una banda l’estic portant de Blueprint a C++, de l’altra estic posant les bases de les mecàniques i del game feel. Els resultats m’estan sorprenent de debò.

Al meu entendre, els dos hongaresos han fet el que tocava. Han construït alguna cosa que els apassionava i, abans de sortir a la llum, han preguntat. El seu és un contingut legítim. Mark fa bé de preocupar-se, perquè Word Play encara li genera ingressos cada mes, però al seu lloc jo hi veuria una oportunitat. Dues persones que han jugat centenars d’hores al teu joc, que se’l saben de memòria i que ja han construït les funcions que tu no has pogut acabar: per què no implicar-les en el joc original? Podrien encarregar-se de les operacions en viu, les actualitzacions, els modes nous. El mateix Mark admet que després del llançament estava massa cansat per continuar treballant-hi. Em sembla un camí molt més fèrtil que un vídeo de queixes.

Clon o homenatge?

On és la frontera? Per a mi clonar vol dir “el producte no m’importa, només m’importa el resultat”. La inspiració, i fins i tot la còpia, poden ser una manera molt bonica de retre homenatge al passat. El mateix Word Play ve de Balatro, que ve de Luck Be a Landlord, que ve de Slay the Spire.

La línia està en quant t’importa que allò surti, per allò en si mateix. La pregunta que cal fer-se és una de sola: això val la pena fer-ho? Els diners i els seguidors vénen després.

Al vídeo hi ha un moment que m’ha cridat l’atenció. Mark llegeix els logs del xat i veu Claude afegir vint-i-un modificadors d’una sola tirada, quan a ell escriure’n el codi li havia costat mesos. Entenc la frustració, i és normal. Un pagès avui fa servir una màquina per fer el que abans li costava hores de dalla. Ningú li demana que enyori la dalla.

Mark cita també Lucas Pope, l’autor de Papers, Please, que ha deixat de parlar dels seus jocs abans del llançament per por dels clons. És una decisió seva i la respecto. Estic convençut, però, que la gent sempre preferirà un joc nou de Lucas Pope a un possible clon seu. Els jugadors segueixen l’autor, el seu gust, la seva manera de mirar les coses.

Després hi ha el consell d’un directiu de Valve: no et recolzis en una sola mecànica, perquè és massa fàcil de copiar. Els consells, sobretot els de qui no té les mans a la massa, sempre s’han de prendre amb pinces.

Si el teu joc troba un mercat, pot bastar fins i tot una sola mecànica. La feina de veritat comença després, quan l’has de mantenir. I aquí la tecnologia juga al nostre favor: avui és econòmic fer créixer jocs que abans no valia la pena mantenir. La mateixa eina que espanta Mark podria ajudar-lo a reprendre Word Play i a acabar el repte diari i el mode speedrun que, com explica ell mateix, ha deixat a mitges al codi.

Què me n’emporto

Mark ha rebut aquell correu i ha pogut convertir-lo en un vídeo vist per moltíssima gent, perquè anys de feina li han permès construir-se un públic. Aquest és el veritable patrimoni: qui et segueix espera el teu proper joc, i el codi el pot reescriure qualsevol en dotze minuts. Les eines noves, doncs, fem-les servir per fer créixer millor allò que mereix créixer.

Tu què li diries a Mark? I als dos hongaresos, què els diries? Escriu-me en privat a LinkedIn.

Més diàleg, menys megàfon

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Tinc ganes de renovar una mica les meves iniciatives en línia. Fins ara el blog, LinkedIn i algun podcast han estat els meus tres pilars. Ara bé, l’editorial s’ha posat les piles i s’ha compromès a revisar el meu llibre i a ajudar-me a arribar als lectors potencials, així que vull millorar la meva manera de comunicar.

Game Design in Practice

El llibre es diu Game Design in Practice: A Professional’s Guide to Entertainment Ideation i el publica Jettelly, una editorial de Toronto que fa llibres i cursos per a desenvolupadors de videojocs.

És una guia pràctica a la fase d’ideació, el moment en què una idea en brut pren forma i es converteix en un concept. Hi poso tot el que he après en anys de desenvolupament mòbil i indie: entendre què busquen els jugadors en l’entreteniment, anar més enllà de les etiquetes de gènere per trobar l’experiència fonamental d’un joc, fer brainstorming amb l’equip, construir prototips jugables i finalment vendre la pròpia visió amb briefs, pitch decks i demos.

Sortirà en anglès, com a ebook, un capítol cada vegada. Si t’interessa, a la pàgina del llibre ja et pots apuntar a la wishlist.

Fins avui he fet servir aquestes eines de manera unidireccional. Els comentaris públics no m’acaben de convèncer, també perquè sovint acabo havent-los de moderar. Prefereixo els contactes privats, que permeten construir relacions i diàlegs de veritat amb les persones. M’han portat molta felicitat i nous amics. Per això ha arribat el moment de repensar la meva estratègia comunicativa i fer més fàcil aquest tipus de trobades.

A més del llibre estic desenvolupant algunes idees de joc, així que podria afegir la dimensió vídeo. Penso en vídeos curts, en vertical, en què comento un videojoc mentre es veu en acció: què funciona, què canviaria, quina idea hi ha darrere. Amb una diferència: el joc seria meu. Així podria despertar la curiositat de les persones més visuals, i qui sap si no s’obren noves oportunitats. També és un termòmetre per saber si les meves idees estan fresques, de manera que tard o d’hora ho intentaré.

Un repte és la llengua. L’italià és la meva llengua materna, però el meu italià està contaminat pel castellà, perquè fa molt de temps que visc a Espanya. Comet errors i faig servir construccions que a Itàlia no s’utilitzen; el resultat és comprensible, però poc satisfactori per al meu perfeccionisme. L’anglès és la llengua dels negocis, però existeixen milers de continguts en anglès i crec que fan servir un argot més viu i variat que el meu. L’espanyol també podria tenir sentit, però no n’estic segur. Tu en quina llengua preferiríes llegir-me i escoltar-me?

Per avui les novetats són aquestes: segueixo endavant amb el llibre i continuo fent els meus jocs. Ho puc fer només gràcies a les noves tecnologies, que em permeten seguir diverses coses alhora construint-me les eines a mida.

Si tens un consell sobre la llengua, els vídeos o qualsevol altra cosa, escriu-me en privat a LinkedIn: t’escolto.

Invertir significa comprometre’s

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa un temps vaig escriure una faula i vaig trobar una artista que m’està ajudant a visualitzar-la. Em mana esbossos cada setmana, per revisar. Jo li dono feedback i ella l’aplica, per un total de 16 imatges. Tot plegat m’està prenent moltíssim temps, i va néixer de les ganes de deixar alguna cosa a la meva filla per si de cas desaparegués prematurament. No pretenc tenir èxit, ni vendre milions de còpies; soc conscient de la qualitat del meu relat i dels meus límits. Faig això només per creativitat.

L’aprenentatge automàtic m’ha ajudat a visualitzar aquesta faula, i m’ha empès a buscar un professional per il·lustrar-la. Això és sens dubte positiu, però he de dir que m’està prenent més temps personal del que esperava. Delegar no vol dir simplement invertir diners i estalviar temps, vol dir comprometre’s a treballar en alguna cosa conjuntament amb algú. Això massa sovint ho oblido, i em fico en mil projectes que després no acabo. És una característica bastant comuna entre els creatius i volia compartir-la amb tu avui.

Espero publicar la meva faula per Nadal, espero imprimir-ne còpies en català i regalar-la a tots els nens i nenes de la classe de la Maria Laura. Després posaré l’enllaç al meu blog i al meu LinkedIn perquè sigui possible comprar-la en italià i en català.

Miyamoto no escrivia codi

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Da quel que sembla, Miyamoto no va escriure mai una línia de codi als seus jocs. En un antic Iwata Asks, Toshihiko Nakago, el programador principal, explica com funcionava. Miyamoto i Takashi Tezuka dibuixaven els nivells a llapis sobre enormes fulls de paper mil·limetrat. L’equip de Nakago introduïa les dades a mà, bloc per bloc. Al vespre ho gravaven tot en una ROM i els dos dissenyadors jugaven el nivell. Les correccions tornaven com a anotacions a llapis al full. “A penes podíem fer un cicle de modificacions al dia”, diu Nakago.

Una volta al dia. Avui, amb un model de llenguatge obert al costat de l’editor, en puc fer una cada dos minuts.

Ja he escrit que el geni solitari és un mite i ho segueixo pensant: sense Nakago no hi hauria hagut Super Mario. Avui una part d’aquell diàleg entre dissenyador i programador el fa un model. El diàleg, però, continua sent-hi, i la manera com Miyamoto hi participava diu molt sobre en què es converteix la nostra feina.

El dissenyador com a director

M’agrada imaginar Miyamoto com algú que sabia què volia i sabia comunicar-ho. La seva feina era descriure: on és el bloc, fins on arriba el salt, què fa el Goomba quan xoca contra una canonada. La traducció en assembly era cosa d’altri.

Amb la IA passa quelcom semblant. Puc descriure una mecànica, els estats d’un personatge, els casos límit, i obtenir un script per a Godot o Unity que els executa. La qualitat del resultat depèn de la claredat que tingui jo, i gastaré més o menys tokens segons la meva precisió.

El dissenyador decideix què ha de passar, per què i quina sensació ha de transmetre. Escriure el codi es converteix en una part del procés que es pot delegar. En parlava ahir a propòsit dels juniors: la tasca sempre ha estat instruir una màquina perquè es converteixi en un joc.

Els límits d’avui

La NES tenia 2 KB de RAM de treball. Nakago explica que anaven a la caça de memòria lliure: amb vint bytes disponibles podies afegir deu blocs a un nivell. D’aquells límits van néixer solucions que han quedat per a la història, com els núvols i els arbustos de Super Mario Bros., que són el mateix dibuix amb un color diferent.

Miyamoto no programava, però coneixia aquells límits a la perfecció. Per això demanava coses que es podien fer.

La IA també té els seus límits, i qui la fa servir els ha de conèixer de la mateixa manera. El model oblida el que surt de la seva finestra de context. Dóna respostes diferents a la mateixa pregunta. Si s’executa en temps real dins d’un joc, cada crida té un temps de resposta i un cost. Qui els coneix pot dissenyar al voltant d’ells, i de vegades convertir-los en mecàniques: un personatge que recorda malament, un oracle imprevisible, un món que canvia cada cop que el visites.

Deu voltes al dia, després cent

A la mateixa entrevista Nakago diu que, amb les eines que van arribar després, podien modificar un nivell deu o vint vegades al dia. Avui el cicle entre idea, implementació i prova s’escurça gairebé a zero. Canvio la gravetat, torno a jugar, la canvio de nou.

Això desplaça el coll d’ampolla. Abans el límit era la velocitat amb què algú aconseguia implementar un canvi. Ara el límit és la velocitat amb què jo aconsegueixo entendre si el canvi funciona. I per entendre-ho he de jugar, sentir, comparar. El feel d’un salt només es troba amb el comandament a la mà.

El que la IA no sap

La IA escriu codi, esbossa diàlegs, genera assets en pocs segons. Però no sap quan un nivell és massa llarg, quan un enemic apareix en el moment equivocat, quan un salt es torna frustrant. No experimenta alegria, avorriment ni tensió. Imita bé les solucions que altri ja ha trobat; triar quina conservar és feina de qui juga.

Per això crec que el valor del game designer s’està desplaçant encara més cap al gust, el ritme i la psicologia del jugador. Són les qualitats que han fet el treball de Miyamoto intemporal, i ell les exercia amb un llapis i un full de paper quadriculat.

Tres coses per entrenar des de demà

  1. Escriu especificacions que algú altre pugui executar. Agafa una mecànica que coneguis bé, per exemple el salt de Mario, i descriu-la en deu línies. Després dóna-la a un model i mira què en surt. Cada diferència entre el que tenies al cap i el que veus és un punt on la teva descripció era vaga.
  2. Estudia els límits de la teva eina. Miyamoto coneixia la memòria de la NES; tu aprèn què fa malament el model: on es confon, què oblida, quan s’inventa coses. Són informació de disseny.
  3. Juga més del que generes. Si una iteració costa dos minuts, és fàcil produir-ne cinquanta sense jugar-ne cap de debò. Fixa moments en què agafes el comandament i jutges, i escriu el que has sentit abans de demanar la modificació següent.

Els júniors tindran coses que jo no he tingut

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Recordo la meva primera feina als videojocs: era una empresa petita del sud d’Itàlia que distribuïa màquines arcade i VLT. L’empresa havia engegat el projecte d’una màquina basada en Linux, que s’enviava una sola vegada als clients; els jocs es carregaven després mitjançant un drive extern i una smartcard de desxifrat.

El meu rol era ajudar a idear i desenvolupar aquests jocs amb un motor propi. A la pràctica, passava la major part del temps programant en Lua. Encara no havia acabat la universitat i cometia moltíssims errors. En més d’una ocasió vaig posar instruccions bloquejants dins d’un bucle, amb el resultat que el joc es penjava. Feia servir variables globals fins i tot on no tocava, i un canvi fet en un lloc trencava alguna cosa a l’altra punta del codi. Com he dit, l’empresa era molt petita i sovint el meu cap s’en adonava massa tard, quan el problema ja s’havia convertit en una emergència. Cosa que portava inevitablement a moments de tensió i nervis.

Era una feina difícil per a algú sense experiència i sense una guia constant. Avui sé que el problema no era només jo: en un equip tan petit, ningú tenia temps de revisar el meu codi. La revisió era un rol que senzillament no existia. I així, línia rere línia, acumulava deute tècnic sense ni adonar-me’n.

Un junior en la meva mateixa situació avui tindria al costat un assistent d’IA que, abans que el codi arribi al cap, li avisa que aquella crida bloquejarà el bucle o que aquella variable global se li girarà en contra d’aquí dues setmanes. En definitiva, la revisió que a mi em faltava. Si penso que en un futur immediat els nous juniors ja no correran aquests riscos, sincerament, me n’alegro.

Al cap i a la fi, la tasca d’un desenvolupador o dissenyador junior sempre ha estat la mateixa: instruir una màquina perquè es converteixi en un joc. El llenguatge, la sintaxi i els trucs per no fer-ho petar tot són només el mitjà. Si una eina s’encarrega del mitjà i limita els desastres, al junior li queda més espai per a la part que realment importa: entendre si el joc funciona i si és divertit.

Per això, quan llegeixo que Epic Games vol desenvolupar el seu shooter amb personatges de Marvel i Star Wars amb un enfocament “AI-first”, amb codi i art generats per la IA i les persones dirigint i supervisant, i quan Tim Sweeney parla d’un gran canvi de rumb per a tota l’empresa, ho miro tot amb una mica d’escepticisme. Tot i així, sento que la intenció de fons (a part, és clar, de retallar costos) és positiva i pot millorar el món.

Si avui fos un junior, faria servir el temps que la IA em retorna per a dues coses. La primera és fer contactes: conèixer altres desenvolupadors, anar a esdeveniments, fer-se veure. La segona és entendre de debò què volen els jugadors. Jugar molt, però amb ull crític: agafar un joc d’èxit i preguntar-se per què funciona, quin necessitat satisfà, en quin moment et fa voler fer una altra partida i en quin et fa tancar. Qui juga a una màquina arcade vol sentir-se hàbil en pocs segons; qui juga a un joc de gestió vol sentir-se en control. Són preguntes que cap IA pot fer-se en el teu lloc, i és aquí on un junior pot marcar la diferència.

El prototip sense equip

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Durant aquest cap de setmana he quedat absolutament fascinat per les notícies que s’anaven succeint sobre les descompilacions de codis de videojocs. Això després d’una setmana de sorpreses, en la qual he descobert que puc pràcticament tenir una idea i veure-la realitzada de manera immediata. Sol, sense haver de demanar el temps a ningú.

Crea la teva mescla

A la feina he creat una cosa impensable fa tres mesos, però per raons òbvies no puc revelar-la. A la meva vida personal, estic estudiant català i he creat un videojoc per a la meva classe partint d’una expressió que fem servir sovint: tros de quòniam, que vol dir més o menys “persona amb poca intel·ligència”. A classe havíem fet un trivial de verbs, així que li vaig demanar a la professora si podia fotografiar-lo. Després, amb tot el material gratuït que es troba a internet, ChatGPT m’ha ajudat a estructurar el meu.

La meva idea ha estat mantenir el llançament del dau i afegir-hi objectius a completar, com als puzzle games mòbils, que donen molt més engagement. Hi ha quatre colors, un per a cada família de verbs. Cada resposta correcta val deu punts multiplicats pel dau, i omplint la barra captures el “trosset” d’aquell color. Els errors no et treuen progrés i no hi ha cronòmetre, perquè l’objectiu és aprendre.

La pantalla inicial de Tros de Tríviam

Pensant-hi bé, en aquest joc no hi ha ni una sola peça nova. El trivial de la classe, els exercicis de les fonts oficials, el dau i les barres de progrés dels puzzle mòbils ja existien. La feina creativa ha estat decidir com encaixar-los. Pots provar-lo aquí, si estàs estudiant català.

Una partida: els quatre trossets a capturar i el llançament de dau

Ara el que estic veient és que la gent està fent servir Claude per descompilar jocs i barrejar-los entre ells. Al vídeo aquí sota, per exemple, algú ha unit Skate d’EA i Modern Warfare 2: el jugador pot passar a tercera persona i pujar a un skate mentre dispara als enemics.

Això és absolutament fascinant, i dona nova vida a les moltes mecàniques que es repeteixen d’un joc a l’altre.

M’imagino un futur en què pertànyer a un ecosistema permet als clients provar les mescles que més els interessen. Completes Spider-Man i Wolverine i després fas servir cada personatge al joc de l’altre. Nova vida al que compres. Realment fascinant!

Com a game designer, però, el primer que em ve al cap són els problemes. Spider-Man és un acròbata que improvisa: colpeja i rebota d’un enemic a l’altre, i els seus combats estan pensats amb molt d’espai i enemics escampats. El combat de Wolverine és molt més violent i brutal, tot cos a cos. Poses Wolverine al Nova York de Spider-Man i de seguida et preguntes com es mou entre els gratacels sense teranyines. Poses Spider-Man als enfrontaments cos a cos de Wolverine i el seu ritme acrobàtic no té espai per respirar. Cada joc construeix enemics, nivells i càmera al voltant dels verbs del seu protagonista. La mescla més interessant és la que et força a redescobrir un joc que ja coneixies.

Reflexions sobre la creativitat

Algú pot fer mala cara, i amb raó, davant d’aquesta allau de novetats que arriben en poques setmanes. Hi ha, de fet, molts problemes ètics lligats a aquest tema. Tanmateix, per a mi la creativitat d’alguna manera va més enllà de lògiques i pensaments massa conscients.

Aquesta situació s’assembla, d’una banda, a la qüestió de seguir les tendències, que tant vaig patir treballant al mobile f2p. Anar darrere les tendències és un acte totalment anti-creatiu. Conèixer les tendències certament enriqueix els nostres coneixements, però la creativitat és un procés de descoberta més que una ciència exacta. Qui va darrere les tendències sempre es queda massa a la zona de confort. Una bona mescla parteix d’alguna cosa que el jugador ja coneix i hi afegeix una sola sorpresa: prou familiar per entrar-hi, prou nova per quedar-s’hi.

De la mateixa manera, tenir aquestes noves eines a disposició desbloqueja moltíssimes oportunitats. Poso un exemple concret: abans, per fer algunes proves i poder demostrar a l’equip que tenia una idea interessant, havia de demanar als producers que m’assignessin almenys un artista i un programador. Avui ja no en necessito per res. No he de fer servir el temps de ningú i això em dona molt més marge de descoberta. Puc fer cinc prototips dolents en una tarda, llençar-ne quatre i descobrir coses que ni sabia que havia de preguntar.

Impossible d’ignorar

Faig servir eines basades en el robatori massiu de propietat intel·lectual, i això és cert. Però el benefici des del punt de vista estrictament creatiu és enorme. Hi ha persones amb més talent que jo que podrien prescindir-ne, però jo no, i en aquest moment no estic bloquejat.

El meu límit personal és fer-les servir només per als prototips. He escrit una faula, La Princesa Meló, que espero publicar en italià al desembre. La vaig il·lustrar primer amb ChatGPT, i gràcies a aquelles imatges vaig entendre què buscava i vaig anar a buscar artistes de veritat per dibuixar-la de debò. El prototip em va servir per entendre què volia, mentre que el llibre el dibuixaran persones.

No sé quant durarà: hi ha diverses qüestions ètiques i geopolítiques que podrien interrompre certs serveis en qüestió d’hores. Per tant, no recomano a ningú que basi la seva estratègia en aquestes coses.

Però és impossible negar que estem davant d’un escenari enlluernador i en certs aspectes incomprensible, perquè tot va rapidíssim. El meu consell pràctic: prototipeu molt i de pressa, i tingueu les coses importants a recer d’un servei que demà podria desaparèixer.

La física està tornant, i en els videojocs?

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa unes setmanes, un contacte de LinkedIn va mostrar amb orgull la seva prestatgeria de vinils. Va deixar clar que també té Spotify Premium. Però els discos que estima de debò els vol tenir a les mans, no només en streaming.

Durant anys la narrativa en l’entreteniment ha estat senzilla: el físic és mort, l’streaming i el digital són el futur. Però les dades recents expliquen una altra cosa.

El mercat americà del vinil ha superat per primera vegada els mil milions de dòlars, marcant el dinovè any consecutiu de creixement (RIAA, 2025 Year-End Music Industry Revenue Report). Al cinema passa alguna cosa similar: mentre els DVD estàndard continuen caient, les vendes de 4K UHD Blu-ray han pujat un 12%, senyal que el públic més apassionat vol tenir els seus continguts en qualitat no comprimida, sense dependre d’una llicència lligada a una plataforma (dades del Digital Entertainment Group, reportades per FlatpanelsHD).

I als videojocs?

Aquí l’estratègia dels platform holders va en la direcció contrària. Lectors de disc venuts com a accessori opcional, cursa constant cap al GaaS, ecosistemes pensats per ser cada vegada més digitals. Entenc la lògica a curt termini: el marge en digital és més alt, la distribució costa menys, les dades dels jugadors són més fàcils de recollir. Però optimitzar pel marge a curt termini corre el risc d’allunyar precisament el públic core més fidel, el mateix que en música i cinema està tirant del carro del retorn del físic.

És cert que en volum el digital encara lidera les vendes agregades, sobretot quan es barregen títols multijugador massius amb experiències single-player premium. Però els jocs single-player d’alt nivell són inversions emocionals. Els jugadors no els consumeixen només, els col·leccionen. Conec gent que té a la sala les caràtules dels jocs que els han marcat, igual que el meu amic té els vinils a la prestatgeria.

A propòsit d’això, escolteu aquesta meravellosa cançó de bressol ucraïnesa del nou DLC de Stalker 2: Cost of Hope:

Per què el digital guanya encara, de moment

Les pressions geopolítiques sobre la cadena de subministrament i el cost dels components donen avui un avantatge de cost real a la distribució digital, i és la raó principal per la qual els platform holders empenten en aquella direcció. Però quan les cadenes de subministrament s’estabilitzin i el cansament cap a les llicències digitals —aquella sensació de “no tens allò que compres”— continuï creixent, crec que també en el gaming el físic trobarà el seu espai de renaixença, potser més petit que en el passat però igualment significatiu.

Perseguir l’homogeneïtat digital per seguir una tendència corre el risc de fer oblidar un principi senzill, que el vinil i el Blu-ray estan confirmant aquests anys: els continguts premium creen col·leccionistes premium.

Els platform holders estan abandonant massa aviat els seus fans més fidels per córrer darrere d’una tendència passatgera del sector, aquesta és la meva sensació.

Disseny i màrqueting: llenguatge comú

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

C’és una dita del Cilento (una zona del sud d’Itàlia) que diu “quan les forces s’acaben, creix la supèrbia”.

Vaig participar en una reunió sobre la visió creativa d’un projecte, i vaig proposar uns “unique selling points”, és a dir, elements que el podrien fer únic. Vaig identificar els que per a mi eren evidents, i en vaig proposar d’altres. Així vaig obrir la discussió amb l’equip. El meu rol no era de direcció, però necessitava estimular una conversa i escoltar les veus dels meus directors per entendre millor el projecte.

La meva proposta va ser descartada d’entrada: un company, dissenyador, em va dir que “unique selling point” és un terme que pertany al màrqueting i no al disseny de jocs. Els altres presents li van donar suport i la discussió va morir allà mateix. A mi em va semblar el cas clàssic de confondre el dit amb la lluna: intento mostrar alguna cosa, que pot ser interessant o no, i la gent critica el fet mateix de mostrar-la. Passa quan estem cansats de fer el mateix durant anys: creiem que ja en sabem, que ja ho sabem tot. Però en el món dels videojocs, que depèn de moltíssims factors humans i contextuals, en el fons ningú no sap mai res del cert.

A banda de la decepció del moment — i qui sap si jo també vaig ser poc hàbil a l’hora de preveure aquesta situació — em sap greu constatar que molts dissenyadors ignoren el valor que el disseny de jocs aporta al negoci. Per a mi, considerar el màrqueting com alguna cosa menys noble i desconnectada de la resta, una manera de vendre i prou, és simplement ignorància. Sobretot el 2026, quan la tecnologia ens permet cobrir més funcions que abans, el màrqueting té elements que s’han d’incorporar absolutament al disseny de jocs.

Reduir el concepte de màrqueting al simple acte de venda és un error de manual. El màrqueting requereix temps; es tracta de construir relacions i confiança. El disseny de jocs no es pot permetre de desvincular-se d’aquesta construcció. Moltes empreses modernes, fins i tot abans de publicar una sola demo, creen servidors de Discord. Crear comunitats, es diu (tot i que en realitat no es tracta de comunitats pròpiament dites, però això és un altre tema). Els dissenyadors de jocs són presents en aquestes comunitats, hi interactuen per entendre com millorar el seu joc. Això és màrqueting, al cap i a la fi.

Quan parlem de “unique selling point”, doncs, introduïm el concepte de venda, certament, però la construcció verbal suggereix una intenció més que no pas un acte concret. Per arribar a la venda, es passa per unes fases en les quals el disseny de jocs és crític. Pensar per què un jugador d’aquí a 3-7 anys hauria de comprar el nostre joc, en lloc de fer el que ens sembli en aquest moment, és maduresa. És professionalitat. És art.

Bona setmana a tothom!

Aprenent a utilitzar les plataformes

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Ahir vaig anar a sopar amb la meva família en un restaurant. Vaig demanar detalls sobre un plat, la cambrera me’ls va donar, vaig demanar una ració. Quan em van portar el plat, hi faltaven alguns dels elements que la cambrera m’havia descrit. Li ho vaig fer notar, la cambrera va anar a parlar amb el cuiner, que li va fer dir “el plat és així”.

Difícilment tornaré a aquell restaurant. I per un moment vaig pensar a deixar una ressenya negativa a Google Maps. Vaig anar a buscar el local, vaig llegir les ressenyes existents i vaig trobar moltes de positives i moltes de negatives, les negatives gairebé sempre sobre el mateix tema que el meu.

Afegir la meva hauria estat només posar més llenya al foc. I al cap i a la fi, el que fem quan deixem una ressenya així és alimentar una plataforma i perjudicar una persona que potser, aquella nit, simplement havia tingut un mal dia. Ho vaig deixar córrer. Si en el futur algú em demana consell sobre un restaurant, evitaré recomanar aquell, i prou.

El que em va colpir, pensant-hi després, és el motiu pel qual aquell plat em va molestar tant. No era només la ració incompleta. Era que l’explicació rebuda (“el plat és així”) no em deixava cap marge de control: no podia entendre què havia passat, no podia evitar-ho el cop següent, la culpa era completament fora de mi i presentada com una norma fixa del local. Si el cuiner m’hagués dit “tens raó, ens hem descuidat, te’l torno a fer”, probablement hauria sortit content igualment. És el mateix mecanisme pel qual un jugador perd i s’enfada no tant per la derrota en si, sinó perquè no ha entès per què ha perdut i no sap què canviar el cop vinent. Les ressenyes negatives, dels restaurants com dels jocs, neixen més sovint d’aquest tipus de frustració que de la dificultat en si mateixa.

I els jugadors deixen ressenyes a les plataformes molt més sovint del que un client deixa una ressenya en un restaurant de barri. Aquella ressenya, a Steam, incideix directament en les vendes del joc. Per això les plataformes del meu sector han acabat per imposar-se fins i tot sobre les recomanacions personals: la teva opinió, si l’escrius allà, té un pes real (al contrari dels restaurants de barri, gràcies a Déu).

Com sobreviure en aquest tipus de situació?

Estava mirant una entrevista a un dissenyador que declara que no juga a altres jocs per no deixar-se influenciar durant el desenvolupament. L’entrevistador li fa notar que el mateix Shigeru Miyamoto ha declarat diverses vegades que fa servir una tècnica similar, per arribar a solucions pròpies en comptes de calcar el que ja existeix.

Jo treballo exactament a la inversa, probablement perquè no creo jocs propis sinó que treballo per a tercers (clients i GSC Game World, en el moment en què escric). Quan inicio un disseny nou sempre busco els elements únics i especials partint del que la competència ja està fent. Val la regla de Pareto: 80% de coses ja vistes, 20% de novetat. Per aplicar-la faig servir algunes plataformes:

  • Faig servir Gemini i Claude per fer recerques
  • Faig servir Steam per estudiar les càpsules i descripcions dels competidors i per llegir les ressenyes
  • Faig servir YouTube per fer-me una mena de playtest ràpid

Un exemple concret: si estic treballant en un sistema de progressió, primer vaig a Steam a llegir què els jugadors odien o estimen en sistemes similars ja publicats (aquest és el meu 80%, allò que el públic ja s’espera i reconeix). Després miro on tots els competidors s’assemblen massa, perquè és allà on hi ha espai per al 20% de novetat que fa destacar el joc sense espantar qui el prova.

Depèn també del tipus de feina que faig: no puc comportar-me com un “geni incomprès” quan treballo per a un client, he de satisfer les seves necessitats de la manera més professional possible. Però no ho visc com una renúncia creativa. Mirar primer què existeix i entendre què puc readaptar, recombinar o reajustar és un mètode de treball real, no un compromís imposat: gairebé sempre la jugada més intel·ligent no és inventar des de zero, sinó trobar la palanca adequada en allò que ja funciona.

Les plataformes, en aquest sentit, m’ajuden moltíssim a accelerar tasques i a portar dades concretes per alinear-me amb el client. Les mateixes plataformes que ara dominen el sector dels videojocs són les que proporcionen les eines més valuoses per millorar els meus serveis. De l’altra banda, però, els creadors més hàbils les fan servir d’una manera diferent, i fan tot el possible per no deixar-se’n influenciar quan arriba el moment de crear alguna cosa veritablement pròpia.

Potser la resposta no és triar entre els dos enfocaments, sinó saber quan fer servir cadascun. Les plataformes com a eina de recerca quan treballo per a altres i he d’entendre què espera el mercat. El silenci quan treballo en alguna cosa meva i vull que neixi d’una idea, no d’una comparació. I en tots dos casos, la lliçó del restaurant continua sent la mateixa: tant si estàs llegint ressenyes com si estàs dissenyant un sistema que en generarà d’altres, la pregunta correcta no és “com de dur és el judici”, sinó “el jugador entén per què ha passat, i sent que hi pot fer alguna cosa el cop vinent”.

On ha estat dels vells valors?

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

La crisi que estem vivint al sector del videojoc prové principalment del fet que el poder s’ha desplaçat dels publishers a les plataformes. Una de les plataformes més conegudes avui dia és Roblox.

Encara que el seu model de negoci és discutible, el 50% dels nens americans obren Roblox durant la setmana. La plataforma de continguts lúdics és extremadament accessible i present en múltiples dispositius. Això em porta, al meu entendre, a un moment que em recorda els inicis dels anys 90, quan la gent començava a preguntar-se què era realment un videojoc. El moment en què van néixer els Baldur’s Gate i similars, per entendre’ns.

Sempre ho dic als meus col·legues i clients: si el teu joc surt d’aquí a set anys, probablement el públic en aquest moment estarà jugant a Roblox, Minecraft i Fortnite. És impossible fer prediccions, ja que el videojoc toca la fibra sensible de cadascú i les tendències van i venen. Un joc pensat a l’estil dels anys 90 podria tornar a estar de moda el 2030, qui sap.

Tot i això, noto una tendència a voler fer els ulls grossos davant d’aquestes modes perquè sovint no encaixen amb la nostra idea de com hauria de ser un videojoc. Hem crescut amb uns valors, aquests valors s’estan posant seriosament en qüestió i això inevitablement genera frictions. És absolutament humà intentar esquivar-les amb excuses, perquè encarar obstacles reals també fa mal.

Així doncs, si bé és cert que Roblox va permetre la difusió d’un joc on era possible pagar per robar als nens els seus personatges virtuals i humiliar-los, també és cert que moltíssimes persones trien això com a forma d’entreteniment. Al meu parer, la fórmula de l’èxit passa per intentar casar els nostres ideals amb aquestes noves tendències.