Skip to content

Tag: ideas

Clonar un joc amb la IA: això s’ha de fer?

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Mark Brown, el creador de Game Maker’s Toolkit, ha publicat un vídeo on explica una història que podria afectar qualsevol persona que faci jocs avui dia, grans i petits.

Què ha passat

Dos desenvolupadors hongaresos, per afició, han construït amb Claude Code un joc de paraules que, en paraules seves, és “Word Play amb un munt de coses a sobre”. Word Play és el roguelike de paraules que Mark va publicar el 2025. Hi han dedicat onze dies, afegint-hi un mode contrarellotge, el repte diari, el multijugador i una metaprogressió. Abans de fer res, li van escriure a Mark per preguntar-li què en pensava, prometent mantenir el joc en privat si no li semblava bé.

Mark ha passat vint minuts raonant en veu alta: hi perd diners, els clons sempre han existit, la IA no li agrada, i el joc d’ells en alguns punts és millor que el seu. Al final no ha decidit res i ha demanat l’opinió als seus espectadors.

He vist el vídeo des d’una posició particular, perquè aquestes eines les faig servir cada dia. Treballo amb Claude i ChatGPT en tàndem: l’un controla l’altre. A la feina, a GSC, els necessito per crear prototips, actualitzar la documentació, entendre els molts textos escrits en ucraïnès i creuar informació en una quantitat enorme de documents. A casa, aquest blog ha passat a nou idiomes, i he reprès el meu joc del gos: d’una banda l’estic portant de Blueprint a C++, de l’altra estic posant les bases de les mecàniques i del game feel. Els resultats m’estan sorprenent de debò.

Al meu entendre, els dos hongaresos han fet el que tocava. Han construït alguna cosa que els apassionava i, abans de sortir a la llum, han preguntat. El seu és un contingut legítim. Mark fa bé de preocupar-se, perquè Word Play encara li genera ingressos cada mes, però al seu lloc jo hi veuria una oportunitat. Dues persones que han jugat centenars d’hores al teu joc, que se’l saben de memòria i que ja han construït les funcions que tu no has pogut acabar: per què no implicar-les en el joc original? Podrien encarregar-se de les operacions en viu, les actualitzacions, els modes nous. El mateix Mark admet que després del llançament estava massa cansat per continuar treballant-hi. Em sembla un camí molt més fèrtil que un vídeo de queixes.

Clon o homenatge?

On és la frontera? Per a mi clonar vol dir “el producte no m’importa, només m’importa el resultat”. La inspiració, i fins i tot la còpia, poden ser una manera molt bonica de retre homenatge al passat. El mateix Word Play ve de Balatro, que ve de Luck Be a Landlord, que ve de Slay the Spire.

La línia està en quant t’importa que allò surti, per allò en si mateix. La pregunta que cal fer-se és una de sola: això val la pena fer-ho? Els diners i els seguidors vénen després.

Al vídeo hi ha un moment que m’ha cridat l’atenció. Mark llegeix els logs del xat i veu Claude afegir vint-i-un modificadors d’una sola tirada, quan a ell escriure’n el codi li havia costat mesos. Entenc la frustració, i és normal. Un pagès avui fa servir una màquina per fer el que abans li costava hores de dalla. Ningú li demana que enyori la dalla.

Mark cita també Lucas Pope, l’autor de Papers, Please, que ha deixat de parlar dels seus jocs abans del llançament per por dels clons. És una decisió seva i la respecto. Estic convençut, però, que la gent sempre preferirà un joc nou de Lucas Pope a un possible clon seu. Els jugadors segueixen l’autor, el seu gust, la seva manera de mirar les coses.

Després hi ha el consell d’un directiu de Valve: no et recolzis en una sola mecànica, perquè és massa fàcil de copiar. Els consells, sobretot els de qui no té les mans a la massa, sempre s’han de prendre amb pinces.

Si el teu joc troba un mercat, pot bastar fins i tot una sola mecànica. La feina de veritat comença després, quan l’has de mantenir. I aquí la tecnologia juga al nostre favor: avui és econòmic fer créixer jocs que abans no valia la pena mantenir. La mateixa eina que espanta Mark podria ajudar-lo a reprendre Word Play i a acabar el repte diari i el mode speedrun que, com explica ell mateix, ha deixat a mitges al codi.

Què me n’emporto

Mark ha rebut aquell correu i ha pogut convertir-lo en un vídeo vist per moltíssima gent, perquè anys de feina li han permès construir-se un públic. Aquest és el veritable patrimoni: qui et segueix espera el teu proper joc, i el codi el pot reescriure qualsevol en dotze minuts. Les eines noves, doncs, fem-les servir per fer créixer millor allò que mereix créixer.

Tu què li diries a Mark? I als dos hongaresos, què els diries? Escriu-me en privat a LinkedIn.

Més diàleg, menys megàfon

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Tinc ganes de renovar una mica les meves iniciatives en línia. Fins ara el blog, LinkedIn i algun podcast han estat els meus tres pilars. Ara bé, l’editorial s’ha posat les piles i s’ha compromès a revisar el meu llibre i a ajudar-me a arribar als lectors potencials, així que vull millorar la meva manera de comunicar.

Game Design in Practice

El llibre es diu Game Design in Practice: A Professional’s Guide to Entertainment Ideation i el publica Jettelly, una editorial de Toronto que fa llibres i cursos per a desenvolupadors de videojocs.

És una guia pràctica a la fase d’ideació, el moment en què una idea en brut pren forma i es converteix en un concept. Hi poso tot el que he après en anys de desenvolupament mòbil i indie: entendre què busquen els jugadors en l’entreteniment, anar més enllà de les etiquetes de gènere per trobar l’experiència fonamental d’un joc, fer brainstorming amb l’equip, construir prototips jugables i finalment vendre la pròpia visió amb briefs, pitch decks i demos.

Sortirà en anglès, com a ebook, un capítol cada vegada. Si t’interessa, a la pàgina del llibre ja et pots apuntar a la wishlist.

Fins avui he fet servir aquestes eines de manera unidireccional. Els comentaris públics no m’acaben de convèncer, també perquè sovint acabo havent-los de moderar. Prefereixo els contactes privats, que permeten construir relacions i diàlegs de veritat amb les persones. M’han portat molta felicitat i nous amics. Per això ha arribat el moment de repensar la meva estratègia comunicativa i fer més fàcil aquest tipus de trobades.

A més del llibre estic desenvolupant algunes idees de joc, així que podria afegir la dimensió vídeo. Penso en vídeos curts, en vertical, en què comento un videojoc mentre es veu en acció: què funciona, què canviaria, quina idea hi ha darrere. Amb una diferència: el joc seria meu. Així podria despertar la curiositat de les persones més visuals, i qui sap si no s’obren noves oportunitats. També és un termòmetre per saber si les meves idees estan fresques, de manera que tard o d’hora ho intentaré.

Un repte és la llengua. L’italià és la meva llengua materna, però el meu italià està contaminat pel castellà, perquè fa molt de temps que visc a Espanya. Comet errors i faig servir construccions que a Itàlia no s’utilitzen; el resultat és comprensible, però poc satisfactori per al meu perfeccionisme. L’anglès és la llengua dels negocis, però existeixen milers de continguts en anglès i crec que fan servir un argot més viu i variat que el meu. L’espanyol també podria tenir sentit, però no n’estic segur. Tu en quina llengua preferiríes llegir-me i escoltar-me?

Per avui les novetats són aquestes: segueixo endavant amb el llibre i continuo fent els meus jocs. Ho puc fer només gràcies a les noves tecnologies, que em permeten seguir diverses coses alhora construint-me les eines a mida.

Si tens un consell sobre la llengua, els vídeos o qualsevol altra cosa, escriu-me en privat a LinkedIn: t’escolto.

Invertir significa comprometre’s

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa un temps vaig escriure una faula i vaig trobar una artista que m’està ajudant a visualitzar-la. Em mana esbossos cada setmana, per revisar. Jo li dono feedback i ella l’aplica, per un total de 16 imatges. Tot plegat m’està prenent moltíssim temps, i va néixer de les ganes de deixar alguna cosa a la meva filla per si de cas desaparegués prematurament. No pretenc tenir èxit, ni vendre milions de còpies; soc conscient de la qualitat del meu relat i dels meus límits. Faig això només per creativitat.

L’aprenentatge automàtic m’ha ajudat a visualitzar aquesta faula, i m’ha empès a buscar un professional per il·lustrar-la. Això és sens dubte positiu, però he de dir que m’està prenent més temps personal del que esperava. Delegar no vol dir simplement invertir diners i estalviar temps, vol dir comprometre’s a treballar en alguna cosa conjuntament amb algú. Això massa sovint ho oblido, i em fico en mil projectes que després no acabo. És una característica bastant comuna entre els creatius i volia compartir-la amb tu avui.

Espero publicar la meva faula per Nadal, espero imprimir-ne còpies en català i regalar-la a tots els nens i nenes de la classe de la Maria Laura. Després posaré l’enllaç al meu blog i al meu LinkedIn perquè sigui possible comprar-la en italià i en català.

Jocs com a joguines

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Els últims dies he escrit sobre què conserva valor quan copiar un joc es torna banal i sobre prototips nascuts barrejant jocs existents. Avui hi torno des del costat del públic, gràcies a dos continguts que m’han arribat gairebé alhora.

Desmuntar i tornar a muntar

El primer és un vídeo del canal AI Search que explica com s’utilitza la IA per decompilar jocs i recombinar-los. El parkour de Mirror’s Edge dins Skyrim, Minecraft dins GTA, Spider-Man en un joc de Batman. El port del parkour, explica l’autor, va requerir més o menys un dia. La seva síntesi:

“Think of it as like copying and pasting various elements from different games to create a completely new game.”

Molts d’aquests mashups són fràgils, amb col·lisions i física que fallen. Gairebé cap es convertirà en un producte. I tot i així, molta gent els veu, els refà i els comparteix.

Això és el que m’fascina. Per a una part del públic, el joc s’ha convertit en una joguina. Els objectius que dissenyem es tornen opcionals; la gràcia està a obrir la caixa, treure’n les peces i construir alguna cosa que ningú havia previst.

Què busquen de veritat

El segon és un post llarg de Seth Godin sobre quins negocis amb IA val la pena construir. Godin escriu que darrere de gairebé qualsevol compra hi ha tres impulsos: estatus, pertinença i llibertat de la por. A sobre hi posa una capa intermèdia, formada per coses com el control, la transformació i el fet de formar part d’una narrativa.

Qui fa mashups viu exactament en aquesta capa. Vol control sobre el joc que estima, vol transformar-lo i vol mostrar-lo a persones com ell. Cada comunitat que s’intercanvia aquests experiments és un efecte xarxa que ningú ha hagut de pagar.

Després hi ha la frase que, com a game designer, m’ha colpit més:

“Mechanics without a story is the race to the bottom.”

Godin parla de startups. Val també per a nosaltres. Si una mecànica es pot extreure en un dia, sola val ben poc. El jugador busca la història que aquella mecànica li permet explicar.

El gos de Fallout dins Human: Fall Flat

He provat de mirar el meu joc, Pawtners Case, amb aquesta lupa.

Agafa Dogmeat, el gos de Fallout 4, aquell al qual li ordenes que busqui objectes i te’ls torni. Posa’l dins Human: Fall Flat, el puzle físic de No Brakes Games en què en Bob vaga pels seus somnis i agafa tot amb braços tous. El resultat s’assembla molt a Pawtners Case: un gos policia en una ciutat onírica, dos botons, objectes agafats amb la boca i una física que fa riure.

Avui podria veure aquest mashup funcionar abans d’escriure una sola línia de codi. Seria un prototip privat i impublicable, però n’hi hauria prou per saber si la sensació funciona.

Hi ha també un detall que ara llegeixo d’una altra manera. A Pawtners Case cada cas es resol de tres maneres: noob, pro i hacker. La via hacker està pensada per a qui aprofita la física i els nivells per arribar al final a la seva manera, és a dir, per a qui tracta el joc com una joguina. L’havia dissenyada com una feature addicional. Potser parla al públic més interessant de tots.

Llavors, és un negoci?

Per a qui fa mashups, gairebé mai. Per a qui els ofereix una sandbox legal, peces per combinar i un escenari on lluir-les, molt probablement sí. Roblox, Mario Maker i Fortnite Creative n’són la prova des de fa anys.

Per a qui dissenya jocs, la pregunta canvia: fins a quin punt és fàcil desmuntar el meu joc, i què construiran els jugadors amb les peces?

Si copiar un joc es torna banal, què queda de valor?

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Si copiar mecàniques de joc i sistemes sencers es torna facilíssim, què queda de valor? Jo crec que la resposta és a les operacions en viu.

Hi arribo des d’una experiència molt concreta. Fa sis mesos havia d’escriure prompts perquè els serveis LLM que faig servir executessin alguna cosa. Després vaig passar a redactar fitxers markdown amb instruccions detallades. Avui em n’hi ha prou amb gravar un vídeo i explicar en veu alta, movent coses per la pantalla, exactament el que vull. Cada pas ha abaixat el llindar del que cal per traduir una idea en alguna cosa que funciona, i no veig per què hauria d’aturar-se aquí.

La qual cosa m’porta inevitablement a pensar que estem arribant a un punt on un sistema de progressió, un loop de joc o una mecànica ben resolta es podran replicar en pocs dies. El codi i les idees de disseny deixen de ser un avantatge durador. El que en canvi no es copia amb un vídeo és la feina que passa després del llançament: els esdeveniments de temporada, les actualitzacions, la manera com s’escolta la comunitat, la relació amb els creadors que expliquen el joc. Les operacions en viu estan fetes de persones i de temps, i el temps no es duplica.

Alguna cosa semblant va passar amb la música. Els músics van passar de tocar només en directe a sonar a les ràdios, després a enregistrar els seus discos, fins a arribar a les plataformes digitals, on pràcticament no guanyen res. Com sobreviure? Tocant en directe. Per a ells va ser un retorn als orígens, gairebé una elecció forçada.

En el nostre cas, en canvi, és una evolució, perquè ningú ens obliga a fer marxa enrere. Els que sempre han guanyat són els que aconsegueixen crear-se un nínxol, un públic propi. I això s’anirà accentuant cada cop més. Com que és facilíssim introduir mecàniques sobre la marxa, la diferència es veurà en la narrativa que les empreses de demà sabran improvisar amb el seu públic. Penso en estudis que expliquen el desenvolupament mentre passa, que mostren les decisions i els errors, que fan sentir els jugadors part d’una història en curs. Improvisar una narrativa vol dir això: construir-la conjuntament amb les persones, dia rere dia, en comptes d’empaquetar-la una sola vegada abans del llançament.

El joc el podrà copiar qualsevol, abans o després. Abans només empreses de la mateixa mida o més grans, ara literalment qualsevol. El públic que ens haurà seguit des del principi, en canvi, no és duplicable.

Prefereixo construir

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Se treballes molt de temps per a la mateixa empresa, sempre hi ha un grup de persones que es queixa molt. Del producte, dels terminis, dels caps, dels altres equips. El que més em treu de polleguera és que, normalment, no s’arriba a cap lloc. La queixa ocupa l’espai on podria estar la feina.

Queixar-se de vegades té sentit: hi ha un problema real, ho dius, intentes solucionar-ho. Quan algú es desfoua, hi ha tres coses que pot estar buscant:

  1. ser escoltat,
  2. ser consolat,
  3. ser ajudat.

Escoltar i consolar fan poc per reduir l’estrès, mentre que oferir una solució o una manera diferent de veure les coses és el que marca la diferència. Si una queixa no porta enlloc, normalment és només soroll.

El costat incòmode de construir

Als jocs ho veiem contínuament:

  • Un boss injust cal reportar-lo i, si és possible, arreglar-lo.
  • Un boss difícil et mata, et fa entendre per què, i et deixa tornar-ho a intentar en tres segons.

La frustració sana apunta cap a la mestria. La queixa és com quan et quedes a la pantalla de game over explicant a tothom qui passa el terrible que era el boss.

Construir també té un costat incòmode. Pot convertir-se en una excusa per sentir-se superior, i hi ha processos realment trencats, on dir les coses pel seu nom ja forma part de construir. Entre una empresa on les coses es poden canviar i una on no es canvia res, el primer cas es reconeix per com reaccionen les persones quan algú proposa alguna cosa.

Abans de parlar malament

La meva regla, al cap i a la fi, és senzilla. Si veig un problema, proposo. Si puc, ho faig. Si després d’haver proposat i fet veig que les coses no acaben de funcionar, me’n vaig. Quedar-me en un lloc que no canvia a queixar-me és la tercera opció, i és la que vull evitar. M’ha passat, però amb l’edat i els fills cada vegada és més difícil de tirar endavant.

Abans de parlar malament d’alguna cosa, qui podria canviar aquesta cosa? Si la resposta no és la persona que tinc davant, aquella conversa és millor deixar-la córrer.

De la profunditat de despesa a la profunditat d’atenció

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

El món de l’entreteniment fa servir el temps invertit com a indicador principal del valor d’un producte o servei.

Valor = Temps × (Guany / Unitat de temps)

Fa uns mesos que faig servir LLM i aprenentatge automàtic, i al meu parer aquesta innovació portarà tres coses: més oferta, menys poder de monetització i, sobretot, un públic que comprimeix tot el que pot en menys temps. Si això és cert, la fórmula d’abans comença a fer aigües. El temps es converteix en el recurs més escàs, i qui intenta créixer allargant les sessions es troba competint amb tot la resta pels mateixos minuts. En aquest punt, el que compta és quant val cada minut que el jugador tria de donar-te.

Jutjats pel D1 i el D7

Porto anys treballant en jocs mòbil, i la meva feina com a dissenyador sempre s’ha jutjat en funció de la Retenció i la Monetització. La primera òbviament porta a la segona: D1, D7, DAU/MAU. Té sentit, perquè un joc F2P sobreviu gràcies al volum de persones que cada dia arriben i, sobretot, tornen a jugar. Com més torna una persona, més probable és que comenci a gastar-hi diners de debò. Així que cada funcionalitat que he dissenyat havia de moure un d’aquests indicadors, si no es descartava.

El problema és que algunes funcionalitats fan la seva feina en silenci. Un sistema que deixa més clar què fer a continuació, un petit moment narratiu que dona sentit a una sessió, una interfície que elimina friccions: cap d’aquestes coses mou el D7 per si sola en un test A/B. Així acaben al fons de la llista, darrere de l’enèsim esdeveniment a temps limitat que sí que mou un número de seguida. He vist roadmaps senceres doblar-se cap al que era fàcil d’atribuir, i els jocs que en sortien tenien tots la mateixa cara.

L’exemple més dolorós em va passar l’any passat. Treballava amb un client gran i amb un dels millors equips que he trobat mai: persones creatives, capaces, que creien de debò en el projecte. Els números que arribaven eren interessants, almenys des del meu punt de vista. A més, vam inventar de zero un gènere nou. Cap indicador deia que el joc anés malament; anava bé, simplement menys bé del que esperava l’empresa mare, que apuntava a un D1 i un D7 surrealistes. La pressió va arribar a tal punt que, per allò que vaig saber després, el projecte va ser abandonat. Una llàstima. Per a mi els indicadors serveixen per entendre on no anar, i quan es converteixen en l’únic criteri per jutjar una idea acaben per enfonsar també les bones. Aquella empresa probablement tenia entre mans un gran producte, i n’hi hauria hagut prou amb deixar treballar les persones.

Un mitjà que no es pot resumir

Els videojocs en general, no només els F2P, es troben en una posició interessant. Pensa en una pel·lícula o un podcast: en teoria pots substituir 3 hores de film per un resum de 2 minuts. Amb un roguelike, en canvi, és difícil resumir una partida… El valor és precisament jugar-la! Com a negoci, això ens posa en una posició privilegiada, i crec que ens dona un avantatge especial respecte als altres mitjans.

En aquest moment el mercat és en una fase de consolidació, i per tant repeteix fórmules que considera provades. Passa en tots els mercats madurs. A més, com deia, les noves tecnologies en teoria permeten a cada persona d’un equip produir més.

Qui torna

Crec que els jugadors sempre han buscat jocs únics, i quan tot comença a assemblar-se aquesta recerca es fa més intensa. No em sorprendria que comencem a mesurar la retenció d’una manera diferent: mirant també quantes de les persones que ens interessen tornen. QUI torna, aquesta és la pregunta.

I per entendre qui torna cal mirar què fa quan torna. El jugador que passa vint minuts ajustant la seva build, el que llegeix cada línia de diàleg, el que ignora una recompensa fàcil perquè li interessa una altra cosa: cadascun d’ells diu alguna cosa sobre el que li importa. Optimitzar, col·leccionar, descobrir, donar sentit al que fa. Si construeixes el joc al voltant d’aquests valors, aquell jugador es queda anys. Si el tractes com una línia dins de la mitjana del D1, el perds sense ni adonar-te’n.

Algú dirà que el sector ja mira el “qui”: les balenes, els jugadors que gasten molt. Durant anys hem optimitzat la profunditat de despesa, és a dir, fins a quin punt una persona estava disposada a obrir la cartera. La profunditat d’atenció és una altra cosa: fins a quin punt una persona està disposada a entrar al joc, entendre’l, parlar-ne, quedar-s’hi. Sovint les dues es superposen, però quan no ho fan és la segona la que dura més.

Molt sovint el jugador apassionat, aquell que gasta, que potser porta amics i que es queda amb nosaltres durant anys, no apareix clarament en un dashboard que mostra l’evolució de la retenció D1. I tanmateix, aquell jugador pesa moltíssim en la rendibilitat del joc.

La aposta per la profunditat

És aquí on, al meu parer, arribarà el proper canvi, i aviat. Un estudi que construeixi la seva estratègia al voltant de la “profunditat d’atenció” pot tenir números més baixos en DAU i guanyar pels marges. A nivell micro la mètrica pot semblar fluixa, però a nivell macro la situació es capgira.

En pràctica vol dir mirar números diferents: la retenció a 90 o 365 dies de la cohort més implicada en lloc de la mitjana al D1, quants jugadors arriben a tocar els sistemes més profunds, quants porten un amic, quants creen alguna cosa al voltant del joc. Són mètriques més lentes i més sorolloses, i precisament per això avui ningú no les posa al capdamunt del dashboard.

El negoci que he escollit

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Ahir vaig veure aquesta entrevista al CEO de Bulkhead, els creadors de Wardogs, un first-person shooter online multijugador.

Sabia que la reacció arribaria de seguida i que les paraules d’aquesta persona eren material perfecte per als clics fàcils i comentaris a LinkedIn contra el crunch.

Avui, un amic escriptor em passa aquesta reflexió d’un altre escriptor.

El negoci que he triat

Ningú no m’ha obligat a desenvolupar videojocs. La meva gran passió és pensar quina experiència traslladar al mitjà. La part que més m’agrada és descobrir noves cultures i trobar persones brillants amb qui dialogar i discutir sobre coses creatives. El meu somni és poder signar algun joc que deixi empremta.

No faig jocs per fer-me ric, ni els faig sol (tot i que ho vaig haver de provar per adonar-me’n). Faig jocs perquè així ho he triat, per amor a l’art, si es vol dir així. Per a mi, com que a la feina hi passo la major part de les hores que estic despert, és important intentar construir una catedral, no simplement un hort.

I quan treballo per a altres sempre busco projectes que m’il·lusionin. No treballo només per pagar les factures; intento treballar en allò que de veritat m’agrada. I això de vegades té un cost: la ment ocupada, hores extra. Temps tret a la meva família.

I el mateix ha valgut per a la meva família d’origen: la meva mare, pediatra, ha treballat moltes més hores de les que tocava. El meu pare es passava nits en blanc escrivint escrits, advocat. El meu germà és jutge i també ha de fer torns intensos, sense cap retribució extra. La meva família m’ha ensenyat que el crunch no existeix: existeixen coses a fer, i aquestes coses requereixen temps.

Últimament he triat passar del mobile free-to-play als jocs de PC/consola, i això comporta una quantitat enorme d’hores extra. Això és el que he triat, i conec les conseqüències. Parlem molt sovint dels nostres drets, però molt rarament dels nostres deures.

L’Ocarina és immortal

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

El gran moment ha arribat: el meu joc preferit de tots els temps ha estat anunciat en forma de remake.

Aquest joc pertany al passat, un passat en què tots miràvem al futur amb curiositat. Al contrari d’avui, quan el futur ens fa por. Després que Super Mario 64 escrigués la gramàtica del 3D, va arribar el nou Zelda: una novel·la èpica escrita amb la mateixa gramàtica.

Les innovacions van ser moltíssimes, des del sistema de bloqueig dels enemics fins a l’inventari consultable i usable des del gamepad. Però la més important va ser que ja no es tractava simplement d’un joc basat en la fantasia de combatre amb espasa: s’havia convertit en una història amb un significat profund sobre la infància i el creixement.

La decisió de disseny d’afegir el salt com a acció activable en qualsevol moment pel jugador canvia una mica les regles del joc, i potser obre la porta a nous secrets basats en els “graons”, cosa que abans era impossible. A canvi, però, afegeix complexitat als controls.

A propòsit d’això, em pregunto com arriba aquest joc a les noves generacions, les que no han jugat als originals ni a la N64 ni a la DS. Soc optimista. De fet, d’aquí a un parell d’anys Nintendo tindrà el domini absolut a les botigues, si Sony i Microsoft continuen ignorant les necessitats dels seus clients principals.

Crec en aquests remakes com una gran forma de preservació de la cultura, i estic content tant de poder tornar a jugar aquest títol com que les noves generacions també puguin fer-ho!

Quan un joc canvia les regles mentre estàs jugant

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa unes setmanes vaig participar en un concurs dins d’un joc de fitness. Me n’havia parlat un conegut, l’amic d’un amic. El premi era un viatge a les Maldives per a dues persones per a qui quedés primer a la classificació. Per fer punts havies d’entrenar cada dia davant la càmera del mòbil. L’entrenament et donava dret a obrir un gacha, i el gacha decidia quants punts rebies. Amb una mica de sort podies enfilar-te al capdamunt de la classificació d’un sol cop.

Érem més de cent. Llavors van començar els problemes. El sistema premiava qui portava nous inscrits, i van aparèixer comptes falsos a cabassos, que els desenvolupadors van haver d’esborrar a mà. Sobretot van aparèixer regles noves, no anunciades al principi. Una deia més o menys això: si publiques un vídeo a Instagram reps cent punts de cop. Jo no tinc Instagram. Vaig llegir aquella frase i vaig pensar que era fum, que l’objectiu s’havia allunyat de molt sense que jo hagués fet res. Vaig deixar-ho córrer.

La idea original d’aquell joc no era dolenta. T’entrenes (i per tant et fas un favor), et graves, guanyes alguna cosa. La manera com es va gestionar el concurs la va carregar en pocs dies.

El contracte amb els jugadors

Ahir estava llegint un article d’un economista de videojocs. Defensava una cosa senzilla i encertada: la manera com un joc et demana els diners és una mena de contracte. El signes quan comences a jugar. Si a mig camí l’altra part reescriu les clàusules, el contracte es trenca, i amb ell la confiança. El meu concurs tenia un altre tipus de contracte, sobre l’adquisició i no la monetització. Però el principi és el mateix.

La resta d’aquell article, per ser honest, em va convèncer molt menys. L’autor explicava experiments secrets fets sobre milions de jugadors, xifres espectaculars que ningú havia verificat, una teoria que ho explicaria tot. Com més avançava, més em semblava que els embolicaments servien per tapar les limitacions de qui escrivia. Em quedo amb la idea del contracte i deixo la resta on és.

Sensació sobre nous models

La indústria necessita maneres noves de fer-se notar i de cobrar. Els models que dominen avui el free to play, en particular els 4X que arriben d’Àsia com Whiteout Survival, en termes de xifres funcionen molt bé. El motor és la pressió social: entres en una aliança, els altres compten amb tu, i per no fallar l’equip continues gastant. El problema és qui paga de debò. Molt sovint són persones amb problemes de dependència seriosos, i un model construït al voltant d’elles no és quelcom de què em senti orgullós.

Anys enrere, en un moment difícil a la feina, me’m vaig enganxar a Heroes of the Storm. Hi jugava també amb un conegut i ens ho passàvem bé. Funcionava perquè era skill based: un equip en desavantatge podia capgirar la partida amb habilitat, aprofitant els errors dels altres. La victòria èpica inesperada em feia bé, en un moment en què poques coses més anaven com tocava. Als 4X aquesta sensació no existeix. Allà compten el temps i els diners, i prémer el mateix botó durant setmanes.

Un model més sa és possible. A curt termini recapta menys, perquè renuncia precisament als jugadors que gasten de manera compulsiva. A llarg termini és una altra història: la confiança dels jugadors, el boca-orella, les ganes de tornar l’any següent. No tinc cap demostració a la mà, i desconfio de qui diu que en té una. Tinc una sensació, i això és una altra cosa.

Tria el model que pots sostenir

Hi ha un últim punt, i ens afecta a nosaltres, els que fem jocs. Un model de monetització sofisticat requereix persones que sàpiguen gestionar-lo: equilibrar economies, moderar les comunitats, mantenir els servidors en marxa, produir contingut sense parar. Si aquestes persones no són a l’equip, el model ambiciós no genera més ingressos. Només genera més maneres d’equivocar-se.

Millor triar alguna cosa senzilla i fer-la bé. I tractar qui juga com algú amb qui has signat un pacte, no com un blanc al qual disparar fins que aguanti.