Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Si copiar mecàniques de joc i sistemes sencers es torna facilíssim, què queda de valor? Jo crec que la resposta és a les operacions en viu.
Hi arribo des d’una experiència molt concreta. Fa sis mesos havia d’escriure prompts perquè els serveis LLM que faig servir executessin alguna cosa. Després vaig passar a redactar fitxers markdown amb instruccions detallades. Avui em n’hi ha prou amb gravar un vídeo i explicar en veu alta, movent coses per la pantalla, exactament el que vull. Cada pas ha abaixat el llindar del que cal per traduir una idea en alguna cosa que funciona, i no veig per què hauria d’aturar-se aquí.
La qual cosa m’porta inevitablement a pensar que estem arribant a un punt on un sistema de progressió, un loop de joc o una mecànica ben resolta es podran replicar en pocs dies. El codi i les idees de disseny deixen de ser un avantatge durador. El que en canvi no es copia amb un vídeo és la feina que passa després del llançament: els esdeveniments de temporada, les actualitzacions, la manera com s’escolta la comunitat, la relació amb els creadors que expliquen el joc. Les operacions en viu estan fetes de persones i de temps, i el temps no es duplica.
Alguna cosa semblant va passar amb la música. Els músics van passar de tocar només en directe a sonar a les ràdios, després a enregistrar els seus discos, fins a arribar a les plataformes digitals, on pràcticament no guanyen res. Com sobreviure? Tocant en directe. Per a ells va ser un retorn als orígens, gairebé una elecció forçada.
En el nostre cas, en canvi, és una evolució, perquè ningú ens obliga a fer marxa enrere. Els que sempre han guanyat són els que aconsegueixen crear-se un nínxol, un públic propi. I això s’anirà accentuant cada cop més. Com que és facilíssim introduir mecàniques sobre la marxa, la diferència es veurà en la narrativa que les empreses de demà sabran improvisar amb el seu públic. Penso en estudis que expliquen el desenvolupament mentre passa, que mostren les decisions i els errors, que fan sentir els jugadors part d’una història en curs. Improvisar una narrativa vol dir això: construir-la conjuntament amb les persones, dia rere dia, en comptes d’empaquetar-la una sola vegada abans del llançament.
El joc el podrà copiar qualsevol, abans o després. Abans només empreses de la mateixa mida o més grans, ara literalment qualsevol. El públic que ens haurà seguit des del principi, en canvi, no és duplicable.