Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Els últims dies he escrit sobre què conserva valor quan copiar un joc es torna banal i sobre prototips nascuts barrejant jocs existents. Avui hi torno des del costat del públic, gràcies a dos continguts que m’han arribat gairebé alhora.
Desmuntar i tornar a muntar
El primer és un vídeo del canal AI Search que explica com s’utilitza la IA per decompilar jocs i recombinar-los. El parkour de Mirror’s Edge dins Skyrim, Minecraft dins GTA, Spider-Man en un joc de Batman. El port del parkour, explica l’autor, va requerir més o menys un dia. La seva síntesi:
“Think of it as like copying and pasting various elements from different games to create a completely new game.”
Molts d’aquests mashups són fràgils, amb col·lisions i física que fallen. Gairebé cap es convertirà en un producte. I tot i així, molta gent els veu, els refà i els comparteix.
Això és el que m’fascina. Per a una part del públic, el joc s’ha convertit en una joguina. Els objectius que dissenyem es tornen opcionals; la gràcia està a obrir la caixa, treure’n les peces i construir alguna cosa que ningú havia previst.
Què busquen de veritat
El segon és un post llarg de Seth Godin sobre quins negocis amb IA val la pena construir. Godin escriu que darrere de gairebé qualsevol compra hi ha tres impulsos: estatus, pertinença i llibertat de la por. A sobre hi posa una capa intermèdia, formada per coses com el control, la transformació i el fet de formar part d’una narrativa.
Qui fa mashups viu exactament en aquesta capa. Vol control sobre el joc que estima, vol transformar-lo i vol mostrar-lo a persones com ell. Cada comunitat que s’intercanvia aquests experiments és un efecte xarxa que ningú ha hagut de pagar.
Després hi ha la frase que, com a game designer, m’ha colpit més:
“Mechanics without a story is the race to the bottom.”
Godin parla de startups. Val també per a nosaltres. Si una mecànica es pot extreure en un dia, sola val ben poc. El jugador busca la història que aquella mecànica li permet explicar.
El gos de Fallout dins Human: Fall Flat
He provat de mirar el meu joc, Pawtners Case, amb aquesta lupa.
Agafa Dogmeat, el gos de Fallout 4, aquell al qual li ordenes que busqui objectes i te’ls torni. Posa’l dins Human: Fall Flat, el puzle físic de No Brakes Games en què en Bob vaga pels seus somnis i agafa tot amb braços tous. El resultat s’assembla molt a Pawtners Case: un gos policia en una ciutat onírica, dos botons, objectes agafats amb la boca i una física que fa riure.
Avui podria veure aquest mashup funcionar abans d’escriure una sola línia de codi. Seria un prototip privat i impublicable, però n’hi hauria prou per saber si la sensació funciona.
Hi ha també un detall que ara llegeixo d’una altra manera. A Pawtners Case cada cas es resol de tres maneres: noob, pro i hacker. La via hacker està pensada per a qui aprofita la física i els nivells per arribar al final a la seva manera, és a dir, per a qui tracta el joc com una joguina. L’havia dissenyada com una feature addicional. Potser parla al públic més interessant de tots.
Llavors, és un negoci?
Per a qui fa mashups, gairebé mai. Per a qui els ofereix una sandbox legal, peces per combinar i un escenari on lluir-les, molt probablement sí. Roblox, Mario Maker i Fortnite Creative n’són la prova des de fa anys.
Per a qui dissenya jocs, la pregunta canvia: fins a quin punt és fàcil desmuntar el meu joc, i què construiran els jugadors amb les peces?