Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Mira aquest espectacle:
Coses com aquestes em posen en una posició mental difícil. D’una banda, sento les emocions que em van portar a triar aquest camí professional. De l’altra, però, tinc una estranya sensació de tristesa. Soc conscient que és molt difícil que algun dia pugui signar alguna cosa tan memorable com per tenir una banda sonora reproduïda a la GDC d’aquesta manera tan emocionant.
I no és perquè no vulgui, que quedi clar. Però hi ha una sèrie de coses que no puc controlar, que potser em posaran o no al camí correcte. Vull dir, imagina’t escoltar la música del “teu” joc mentre sona i sentir els petits crits d’alegria del públic que ha gaudit de l’experiència.
Aquest és el fi últim que persegueixo en cada feina que faig, però no depèn només de mi. Depèn de moltíssims factors, la majoria dels quals no puc controlar. El més probable, si som honestos amb nosaltres mateixos, és que mai no passi una cosa així. La meva carrera no arribarà mai a certs fites, si mirem els números tal com són.
Per això trio centrar-me en el camí, no en la destinació. No soc gaire del tipus “crec en aquest joc i per tant el desenvolupo fins i tot sol perquè ha de sortir”. Soc un noi que es va formar lúdicament parlant en clubs de jocs de rol. En el món friki, escoltant música alternativa, sense vestir mai a la moda. Més aviat menysprenant les modes. Avui soc diferent, soc un noi però també un home amb els seus valors, i el meu objectiu és transmetre aquestes coses als altres. Em centro més en la meva relació amb els meus col·laboradors, amb el meu equip.
Perquè, trist o no, és la veritat: amb tota probabilitat mai no treballaré en alguna cosa que es torni memorable. Però l’important és continuar treballant amb passió en tot allò que em caigui a les mans.