Month: August 2026

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

C’és una dita del Cilento (una zona del sud d’Itàlia) que diu “quan les forces s’acaben, creix la supèrbia”.

Vaig participar en una reunió sobre la visió creativa d’un projecte, i vaig proposar uns “unique selling points”, és a dir, elements que el podrien fer únic. Vaig identificar els que per a mi eren evidents, i en vaig proposar d’altres. Així vaig obrir la discussió amb l’equip. El meu rol no era de direcció, però necessitava estimular una conversa i escoltar les veus dels meus directors per entendre millor el projecte.

La meva proposta va ser descartada d’entrada: un company, dissenyador, em va dir que “unique selling point” és un terme que pertany al màrqueting i no al disseny de jocs. Els altres presents li van donar suport i la discussió va morir allà mateix. A mi em va semblar el cas clàssic de confondre el dit amb la lluna: intento mostrar alguna cosa, que pot ser interessant o no, i la gent critica el fet mateix de mostrar-la. Passa quan estem cansats de fer el mateix durant anys: creiem que ja en sabem, que ja ho sabem tot. Però en el món dels videojocs, que depèn de moltíssims factors humans i contextuals, en el fons ningú no sap mai res del cert.

A banda de la decepció del moment — i qui sap si jo també vaig ser poc hàbil a l’hora de preveure aquesta situació — em sap greu constatar que molts dissenyadors ignoren el valor que el disseny de jocs aporta al negoci. Per a mi, considerar el màrqueting com alguna cosa menys noble i desconnectada de la resta, una manera de vendre i prou, és simplement ignorància. Sobretot el 2026, quan la tecnologia ens permet cobrir més funcions que abans, el màrqueting té elements que s’han d’incorporar absolutament al disseny de jocs.

Reduir el concepte de màrqueting al simple acte de venda és un error de manual. El màrqueting requereix temps; es tracta de construir relacions i confiança. El disseny de jocs no es pot permetre de desvincular-se d’aquesta construcció. Moltes empreses modernes, fins i tot abans de publicar una sola demo, creen servidors de Discord. Crear comunitats, es diu (tot i que en realitat no es tracta de comunitats pròpiament dites, però això és un altre tema). Els dissenyadors de jocs són presents en aquestes comunitats, hi interactuen per entendre com millorar el seu joc. Això és màrqueting, al cap i a la fi.

Quan parlem de “unique selling point”, doncs, introduïm el concepte de venda, certament, però la construcció verbal suggereix una intenció més que no pas un acte concret. Per arribar a la venda, es passa per unes fases en les quals el disseny de jocs és crític. Pensar per què un jugador d’aquí a 3-7 anys hauria de comprar el nostre joc, en lloc de fer el que ens sembli en aquest moment, és maduresa. És professionalitat. És art.

Bona setmana a tothom!

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Quan dissenyem un nou joc entrem en una batalla entre el gust personal i els resultats. El gust de qui és el veritable propietari de la visió és el que s’imposa fins i tot a l’hora de llegir els mateixos resultats. En la meva carrera no he vist mai un equip cent per cent científic. Sí que n’he vist, en canvi, un de cent per cent artístic, és a dir, un equip centrat únicament en els resultats.

Els resultats com a objectius

Un dels problemes típics del desenvolupament contemporani de videojocs és utilitzar els indicadors de rendiment (KPIs) com a objectius. Això els fa perdre el sentit automàticament, l’equip es focalitza a arribar al numerito i perd el focus general. Òbviament, això va en detriment no només del costat artístic, sinó també del científic.

Els KPIs són útils per entendre dues coses:

1. Si la direcció en què anem és l’equivocada (però no ens diu si és la correcta)
2. Si els canvis que estem aplicant al producte ens porten pel bon camí (però no ens diuen si la idea és bona)

Per trobar idees bones i guanyadores, en canvi, hem de donar espai a la creativitat i al nostre costat artístic.

El gust com a excusa

El problema que veig més sovint a l’altra banda és el d’utilitzar la part artística com a excusa per no pensar en l’experiència final dels jugadors, sinó només en el nostre repte personal de crear contingut. Un joc és, sí, una obra d’art, però es ven en un mercat molt agressiu, en un món on a més l’atenció de la gent és molt limitada. L’única manera de sobreviure a llarg termini és crear experiències lúdiques que de veritat valguin la pena. Per fer-ho, el gust sol no n’hi ha prou.

És important pensar en la fantasia que oferim als jugadors, és a dir, en allò que els jugadors poden arribar a ser gràcies al nostre joc. Estructurar bé el raonament i vehicular el nostre gust personal a partir d’això. Quan treballem amb un equip la cosa es complica molt, perquè com a dissenyadors hem de preocupar-nos d’alinear, influenciar i comunicar constantment. I no sempre és una tasca fàcil, sobretot amb els equips més artístics. Cal ser sincer i fer-se vulnerable, fins i tot a risc que els companys et facin de menys. Una tasca que no és per a tothom.

Art, Tècnica i Ciència

Per a mi la millor manera és començar sempre per alguna cosa íntima i personal (de nou, difícil quan es treballa en equip), perquè els jocs són una forma d’art i els jugadors volen viure experiències estèticament belles. Estètica com a essència de l’experiència, no com a part visual. Per tant, la base de la piràmide és la artística.

Després hi ha el segon costat, que és l’enginyeril i tècnic. Depenent del que es vulgui sintetitzar en pantalla caldrà comptar amb recursos específics, i si la qualitat final del joc és baixa, influeix i fa caure tot la resta.

El costat científic serveix per entendre on no anar i per saber com estem anant, però en general no ofereix diagnòstics. Per a això cal tornar a l’art. Si imagino tot plegat de manera esquemàtica, és com si fos una piràmide sòlida a la base (art) amb alguna cosa que s’enrotlla sobre si mateixa i pot complicar la situació (tècnica) i una punta final que al cap i a la fi no té massa pes, però que continua sent fonamental per tancar la figura (ciència). He intentat que Gemini resumís aquest concepte i m’ha generat aquesta imatge:

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Des de fa uns quants mesos estic treballant amb un equip nou en una part de la indústria completament nova per a mi. Em recordo d’un post que vaig llegir fa temps d’Owen Mahoney sobre les 4 indústries del videojoc. La meva experiència pràctica m’està confirmant que les diferents realitats que identifica el senyor Mahoney són de debò molt diferents.

La comunicació és realment diferent

Si és cert que al mobile f2p com a dissenyador sempre he de justificar-ho tot amb KPI i mètriques, al món dels jocs PC/Console aquestes coses generalment no es veuen amb bons ulls. Es tracta de jocs molt més basats en el gust personal dels creadors, cosa que porta a una altra conseqüència: per evitar massa soroll i no enfarfegar el procés de desenvolupament, molt sovint s’evita comunicar com cal. Es treballa en aïllament, i cal tenir confiança absoluta en els companys.

La meva experiència professional anterior em va portar a buscar solucions a aquest problema, però em van aturar gairebé al primer intent. Al principi em va saber bastant de greu, i reconec que em vaig sentir quasi inútil en aquell context. Però llavors va passar un canvi: com a dissenyador no he de justificar cada benedicta cosa amb números, i això és clarament una millora!

No em queda doncs altra cosa que la confiança absoluta en els meus companys d’aventura, però un problema fonamental persisteix: la sensació de desorientació. La comunicació és reduïda, la documentació és extremadament fragmentada, i per tant és fàcil sentir-se desconnectat del conjunt.

Com estic afrontant aquest repte

Els meus anys d’experiència, tot i que no directament en jocs d’alta qualitat, hi són igualment i estic adoptant tècniques per orientar-me millor. Aviso que no són per a tothom: no tothom és capaç de fer-se vulnerable i arriscar-se a quedar com un incompetent. Però per a mi, el fi (la meva millora personal i professional i la meva connexió amb l’equip) supera aquestes qüestions d’orgull.

La primera tècnica, que anomeno probing, consisteix a fer propostes contínues a l’equip. Les estructuro bé, les motivo com millor puc i les llanço a la reunió amb tothom. La resposta típica és que això no es pot fer, que sempre s’ha fet d’una altra manera, que el joc és diferent del que m’imagino. I és justament aquí on hi ha el que busco: els dissenyadors amb més experiència en el producte comencen finalment a compartir el que saben! De vegades fins i tot discuteixen entre ells, i jo me quedo allà escoltant i apuntant-ho tot.

La segona tècnica que faig servir és fer enginyeria inversa dels assets i dels commits. Seguir els comentaris i les discussions sobre el codi m’ajuda a entendre de debò què és el que tothom intenta aconseguir.

La tercera tècnica és mapejar els guardians del coneixement de l’equip. Experts de domini i, de vegades, petites reunions one-to-one per entendre concretament com funciona alguna cosa. El secret aquí és anar-hi ja amb una idea formulada, per demanar-ne confirmació. Sempre en surten d’altres d’interessants!

Finalment, l’última cosa a la qual em dedico és fer una mica d’arqueòleg de la documentació. La informació és fragmentada i molt sovint contradictòria, però és alguna cosa. El meu objectiu és buscar sempre documentació per a partners externs, perquè normalment és la més clara quant a la visió.

Canviar no és fàcil, però t’enriqueix

De vegades he de conviure amb sentiments d’impotència i incompetència, però per a mi és aquí on rau la clau del veritable creixement personal, espiritual i professional. Espero que aquest article pugui ser d’ajuda per a qui es trobi en la mateixa situació o en una de similar.

També és molt important fer-se útil: agafar tasques senzilles que ningú vol fer perquè l’equip entengui que hi som per ajudar, no per fer de consultors. Existeix un prejudici cap a qui ve del mobile com jo, és inútil negar-ho. L’única manera que conec de combatre’l és la de arremangar-se i posar-se a treballar.