Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.
Molts game designers parteixen d’una premissa equivocada: creuen que el jugador ha de ser hàbil, atent i estratègic per gaudir del joc. Construeixen sistemes que només premien qui llegeix els tooltips, calcula probabilitats i optimitza recursos.
La realitat és que la majoria de la gent no fa res d’això. I el veritable ofici del dissenyador és aconseguir que el jugador senti que ha pres una decisió intel·ligent, fins i tot quan el sistema l’ha guiat fins allà amb tota la cura del món.
Com es construeix la sensació
Un bon combat encounter no demana al jugador que descobreixi des de zero la jugada guanyadora. Li posa davant una sèrie d’opcions, en fa una lleugerament més llegible i el deixa arribar-hi “tot sol”.
La mateixa lògica s’aplica als puzles: la solució sembla una intuïció pròpia, però el joc ja ha eliminat en silenci deu falses pistes abans que el jugador les hagués tingut en compte.
L’atribució importa més que la dificultat
Quan un jugador guanya i sent que el mèrit és seu, torna a jugar. La pregunta correcta en fase de disseny és: què puc treure, simplificar o fer visible perquè la seva conclusió arribi fàcil i sembli igualment seva?
El talent del dissenyador es mesura per la quantitat de feina invisible que és capaç de fer perquè el jugador se senti d’una determinada manera.