Skip to content

Category: Personal

Més diàleg, menys megàfon

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Tinc ganes de renovar una mica les meves iniciatives en línia. Fins ara el blog, LinkedIn i algun podcast han estat els meus tres pilars. Ara bé, l’editorial s’ha posat les piles i s’ha compromès a revisar el meu llibre i a ajudar-me a arribar als lectors potencials, així que vull millorar la meva manera de comunicar.

Game Design in Practice

El llibre es diu Game Design in Practice: A Professional’s Guide to Entertainment Ideation i el publica Jettelly, una editorial de Toronto que fa llibres i cursos per a desenvolupadors de videojocs.

És una guia pràctica a la fase d’ideació, el moment en què una idea en brut pren forma i es converteix en un concept. Hi poso tot el que he après en anys de desenvolupament mòbil i indie: entendre què busquen els jugadors en l’entreteniment, anar més enllà de les etiquetes de gènere per trobar l’experiència fonamental d’un joc, fer brainstorming amb l’equip, construir prototips jugables i finalment vendre la pròpia visió amb briefs, pitch decks i demos.

Sortirà en anglès, com a ebook, un capítol cada vegada. Si t’interessa, a la pàgina del llibre ja et pots apuntar a la wishlist.

Fins avui he fet servir aquestes eines de manera unidireccional. Els comentaris públics no m’acaben de convèncer, també perquè sovint acabo havent-los de moderar. Prefereixo els contactes privats, que permeten construir relacions i diàlegs de veritat amb les persones. M’han portat molta felicitat i nous amics. Per això ha arribat el moment de repensar la meva estratègia comunicativa i fer més fàcil aquest tipus de trobades.

A més del llibre estic desenvolupant algunes idees de joc, així que podria afegir la dimensió vídeo. Penso en vídeos curts, en vertical, en què comento un videojoc mentre es veu en acció: què funciona, què canviaria, quina idea hi ha darrere. Amb una diferència: el joc seria meu. Així podria despertar la curiositat de les persones més visuals, i qui sap si no s’obren noves oportunitats. També és un termòmetre per saber si les meves idees estan fresques, de manera que tard o d’hora ho intentaré.

Un repte és la llengua. L’italià és la meva llengua materna, però el meu italià està contaminat pel castellà, perquè fa molt de temps que visc a Espanya. Comet errors i faig servir construccions que a Itàlia no s’utilitzen; el resultat és comprensible, però poc satisfactori per al meu perfeccionisme. L’anglès és la llengua dels negocis, però existeixen milers de continguts en anglès i crec que fan servir un argot més viu i variat que el meu. L’espanyol també podria tenir sentit, però no n’estic segur. Tu en quina llengua preferiríes llegir-me i escoltar-me?

Per avui les novetats són aquestes: segueixo endavant amb el llibre i continuo fent els meus jocs. Ho puc fer només gràcies a les noves tecnologies, que em permeten seguir diverses coses alhora construint-me les eines a mida.

Si tens un consell sobre la llengua, els vídeos o qualsevol altra cosa, escriu-me en privat a LinkedIn: t’escolto.

Invertir significa comprometre’s

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Fa un temps vaig escriure una faula i vaig trobar una artista que m’està ajudant a visualitzar-la. Em mana esbossos cada setmana, per revisar. Jo li dono feedback i ella l’aplica, per un total de 16 imatges. Tot plegat m’està prenent moltíssim temps, i va néixer de les ganes de deixar alguna cosa a la meva filla per si de cas desaparegués prematurament. No pretenc tenir èxit, ni vendre milions de còpies; soc conscient de la qualitat del meu relat i dels meus límits. Faig això només per creativitat.

L’aprenentatge automàtic m’ha ajudat a visualitzar aquesta faula, i m’ha empès a buscar un professional per il·lustrar-la. Això és sens dubte positiu, però he de dir que m’està prenent més temps personal del que esperava. Delegar no vol dir simplement invertir diners i estalviar temps, vol dir comprometre’s a treballar en alguna cosa conjuntament amb algú. Això massa sovint ho oblido, i em fico en mil projectes que després no acabo. És una característica bastant comuna entre els creatius i volia compartir-la amb tu avui.

Espero publicar la meva faula per Nadal, espero imprimir-ne còpies en català i regalar-la a tots els nens i nenes de la classe de la Maria Laura. Després posaré l’enllaç al meu blog i al meu LinkedIn perquè sigui possible comprar-la en italià i en català.

Dos dies, dues IA, una princesa que es converteix en melió

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

La setmana passada un company em mostra un vídeo interessant: un game dev que fa treballar junts l’Astra de ChatGPT i el Fable 5.1 de Claude dins d’Unreal Engine, per construir el combat contra un boss a l’estil Souls-like.

El vídeo en si parla de desenvolupament de jocs, però el que em va cridar l’atenció és veure dues IA diferents treballant sobre el mateix material en lloc d’una de sola. Em va venir al cap un conte que tenia al cap des de feia temps, “La Princesa Meló”: me’l explico cada vespre a la meva filla Maria Laura des que va néixer, i fa un mes, a les estones lliures, me’l vaig escriure com cal. Vaig pensar: per què no provar de fer el mateix, amb Claude i ChatGPT, però per donar finalment una cara als seus personatges?

Vaig passar dos dies fent comunicar els dos serveis entre ells: un proposava un personatge, l’altre el corregia o l’enriquia, fins a arribar a un cast coherent en totes les il·lustracions, des del rei Formiga fins a la Boirina que s’alimenta de les xafarderies de qui jutja sense mirar. El resultat em va ajudar a entendre millor qui són realment aquests personatges, a més de donar-me una idea molt més clara del conte en si. Quan li vaig mostrar a la Maria Laura la princesa i els amics dels quals li parlo cada nit, es va quedar amb la boca oberta: per primera vegada els havia vist, no només sentit explicar.

Aquest matí al gimnàs ja pensava en el pas següent: contactar un il·lustrador professional per acabar d’arrodonir el llibre d’una manera original, i potser, qui sap, autopublicar el meu primer conte.

Hi ha també una petita ironia en tot plegat. “La Princesa Meló” parla precisament d’una Boirina que viu de “diuen que…” i de gent que riu abans ni de mirar-s’ho amb els seus propis ulls. Quan llegeixo els comentaris dels diversos ludistes moderns, sempre a punt de jutjar l’ús de la IA en lloc de provar-la, em sembla que he acabat dins del meu propi conte.

La Princesa Meló presentada al regne

AI Slop vs. Creative Power: A Love-Hate Relationship

I have mixed feelings about the integration of artificial intelligence into our digital spaces. On one hand, public platforms are deteriorating. From YouTube recommendations to mobile game ads, our feeds are flooded with low-quality “AI slop”—clickbait thumbnails and content engineered purely around anger and hyperbole. The internet has become a frantic, exhausting battle for our attention.

Yet, as a creator, generative AI has completely revolutionized my workflow by automating the tedious parts of development:

  • Game Design Documents (GDD): I can instantly generate a robust structural base for 15 GDDs a month without redoing the groundwork every time.
  • Workflow Automation: Converting a massive document into actionable JIRA tasks used to take days; now, it takes an hour of high-level planning and bulk creation.

Beyond productivity, experimenting with these tools has brought back a sense of community. Sharing new AI discoveries in private chats feels exactly like the early days of the internet—reminiscent of finding an old IRC channel or a niche forum.

While the public internet grows increasingly dull due to algorithmic noise, the backend world of AI innovation has unlocked a frontier that is just as exciting as the internet itself once was.

Christmas break

I wish you and your family a merry Christmas and a happy 2026. I scheduled a couple of posts for key dates, but I will spend some day with my family in Italy so I will not post over here during two weeks.

See you next year, I hope you will find your “Zelda’s Lullaby”, your key for multiple solutions.

Things that matter

Yesterday I wrote an introduction on LinkedIn because suddenly I got lots of new contacts due to my post on The Game Awards. I was taking care of things here at home and wrote that piece spontaneously, got much more traction than other times where I have the time of think and structure better my thoughts.

I got two new leads for clients, and the post shows nothing about my knowledge and skills, that is surprising. On the other side, the temptation to go always more personal and deep is strong.

I am sure that this is valid also for game making. If we create something that connects truly with us at a personal level, chances are we can achieve better results than making things just for the sake of business. It’s a delicate art, and it’s easy to believe to weak theories I am aware of that. But I am also aware that I have maybe 20 years of career in front of me and it would be better to spend them on something that truly matters.

Quick tip for LinkedIn

I am using LinkedIn less for posting, and I am just leaving comments here and there. I met a couple of haters (it’s completely normal when you have ideas to share and you reach some reader more), and I decided to post less. Also, the social network is suffering the classic “enshittification” typical for this kind of platforms where you are the product and the angry product invests more.

Another policy I activated is this one: only answer to critics if they are also admirers. There are people who only comment to criticize, those are the worse. It’s better to ignore them or, in some cases, block them all together.

I connect through game design

I work in games not as an individual creator, but to do it with others. Game design is a way to get in touch with others, teammates and potentially players. I am not a solodev, I struggle really hard when I do projects completely alone also if at times is necessary to push my boundaries.

That’s another reason why I do teach and I join online courses, as well. As a freelancer, I don’t always have clients. There are periods in which I dedicate to personal project, such as the book I am writing, and I feel very alone professionally speaking. Having the excuse to meet other people to teach them or to study with them fixes partially that problem. I am also on Discord channels, but I feel hard to follow discussions there because of the way Discord is designed.

Vulnerable latitude

I have met plenty of professionals who don’t actually love working in games, including game designers. I’m sure this is not news to you, and I also believe that everyone has a right to work in an industry as big as gaming, even if only for a while.

Yesterday, I met one of these people, who told me, “Videogames are your beach!” (using a Brazilian, Rio de Janeiro slang phrase). And I agree; I genuinely love my profession.

I have proof of that because I often put myself in a vulnerable financial position just for the sake of engaging in game design. A client might offer me shares as part of my compensation. If I like the client or the project, I accept, even if I know I may never see any money from it. I know that my task will end, the client will close the collaboration, and I will lose all shares.

I know this, and I consciously make that choice because I love what I do.

But I deeply respect the professionals who don’t care too much—the ones who pass through the industry like tourists, earn some money, and move on. They will have the opportunity to explore different things, and their minds probably won’t be 110% focused on games all the time, unlike mine. I respect that attitude very much as well.