Skip to content

Category: Dog game

Allò que Hellblade et fa convertir-te

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

A mitjan juny del 2026, mentre Ninja Theory encara estava mostrant el seu proper joc a l’Xbox Showcase, Microsoft ja debatia internament si tancar l’estudi.

Segons Bloomberg i fonts confirmades per diversos mitjans, Ninja Theory, Double Fine i Compulsion Games estan avui negociant per recuperar la seva independència de Microsoft. (Fonts: IGN, Kotaku)

Les justificacions de Microsoft

El 10 de juny, la nova CEO d’Xbox, Asha Sharma, va publicar un memo intern que va acabar sent públic: “Next 100 Days: Xbox Reset”. El to és el tipus de sinceritat corporativa que serveix més per preparar els empleats als retalls que no pas per compartir una visió.

Les xifres que s’hi citen són difícils de passar per alt:

  • Xbox ha invertit més de 20.000 milions de dòlars en cinc anys en continguts, plataforma i maquinari
  • En aquest mateix període, la facturació anual ha caigut gairebé 500 milions
  • El marge projectat per al 2026 és d’aproximadament el 3%, en descens respecte a l’any anterior
  • Els costos de la memòria de maquinari s’han quintuplicat en dos anys

El document parla d'”una cartera d’estudis sobredimensionada” i de la necessitat de velocitat, marges i una pipeline anual garantida. Sharma ve d’EA, és coneguda per un enfocament basat en dades. Aplicat a estudis com Ninja Theory, el resultat és previsible.

La paradoxa de fer bé la feina

El que sorprèn, però, és que Ninja Theory hagi fet exactament el que se’ns diu que hem de fer: construir una identitat artística reconeixible, apostar pel risc creatiu, produir jocs dels quals la indústria parla amb respecte genuí des de fa anys. L’excel·lència creativa no és una assegurança contra les decisions pressupostàries.

Els temps han canviat. Les grans corporacions compren estudis per consolidar un catàleg, i després optimitzen quan els números no quadren. La diferència entre Ninja Theory el 2018 (acabada d’adquirir per Microsoft, amb un futur garantit per davant) i Ninja Theory el 2026 és el context financer en què els toca operar.

És una lliçó incòmoda, i val per a tothom qui treballa a la indústria: fer bé la feina és necessari, però no és suficient. La protecció ve d’altres factors: marges, posicionament, autonomia financera. Poc a veure amb la qualitat del disseny.

Dit això, fer bé la feina continua sent l’única cosa sobre la qual tens realment control. I aquesta entrada és, en part, un petit homenatge a qui ho ha fet al nivell més alt.

Què ens ha deixat Ninja Theory: l’eina

No he treballat amb Ninja Theory, però com molts en el sector he observat el que feien amb respecte genuí. L’anàlisi que segueix és un intent d’entendre per què la seva feina funcionava.

La força de Ninja Theory residia en la fantasia que lliuraven al jugador. I aquesta és una distinció que molta gent, dins i fora dels equips de desenvolupament, costa de fer.

Un dels errors més habituals que trobo en la meva feina de consultor és aquest: l’equip sap descriure el seu joc en termes de mecàniques, gènere i direcció artística, però no sap respondre la pregunta fonamental:

En què deixes que es converteixi el jugador?

No “què fa el jugador” (verbs i sistemes). No “de què tracta el joc” (tema i narrativa). Sinó: en què es converteix el jugador mentre juga? Quina fantasia habita?

Cas d’estudi: Hellblade — Senua’s Sacrifice

Objectiu: Hellblade: Senua’s Sacrifice, Ninja Theory, 2017. El producte en la seva totalitat.

Fantasia declarada: Ninja Theory va parlar d'”experiential storytelling”, de voler simular la psicosi de manera autèntica (amb assessorament psiquiàtric real), d’una experiència en tercera persona protagonitzada per una guerrera celta. La fantasia declarada és vagament “guerrera + viatge fosc + mitologia nòrdica.”

Els verbs del jugador — què fas realment, en bucle

A Hellblade el jugador:

  • Avança per entorns hostils i sovint desorientadors
  • Interpreta el món a través de visions i veus (les Furies) que comenten, enganyen, adverteixen
  • Resol trencaclosques visuals trobant formes al paisatge — però la solució mai no és objectivament certa, és la teva interpretació
  • Combat en situacions que semblen aclaparadores, contra enemics que es regeneren
  • Porta un pes (literalment: el crani de Dillion) que no pot deixar a terra

Cap d’aquests verbs és “ser un guerrer poderós”. Cap promet domini ni mastery en el sentit clàssic.

La promesa emocional

El millor moment de Hellblade no és quan guanyes un combat. És quan aconsegueixes continuar malgrat tot. Malgrat les veus. Malgrat la sensació de ser observada i jutjada. Malgrat un món que no vol ser entès.

La promesa emocional és persistència malgrat el patiment intern.

Separar la fantasia de la pell temàtica

Treu la mitologia nòrdica. Treu els víkings. Treu Helheim.

Queda: una persona que percep el món de manera distorsionada respecte als altres, que ha d’actuar malgrat aquesta distorsió, i que no s’atura.

Aquesta és la fantasia. És completament independent de l’ambientació. És sistèmica, no cosmètica.

Conflictes de fantasia

El principal risc és en el combat. En alguns segments el jugador pot sentir-se competent en el sentit clàssic d’un action game. Quan passa, la fantasia de la “supervivent que tira endavant malgrat la psicosi” s’esquerda.

Ninja Theory ho gestiona mantenint la pressió visual i sonora alta fins i tot durant els combats. Però és un equilibri delicat. Si haguessin aprofundit el sistema de combat per competir amb altres action games, probablement haurien trencat la fantasia.

La decisió de mantenir-lo senzill no és una limitació tècnica. És una decisió de disseny al servei de la fantasia.

Implicacions de disseny

De la core fantasy de Hellblade se’n deriven tres implicacions directes:

  1. No donar massa control — si el jugador se sent amo de la situació, la fantasia de la supervivència sota pressió interna s’afebleix
  2. Les veus han d’interactuar amb el gameplay — no com a flavor text, sinó com a elements que condicionen les decisions del jugador en temps real
  3. Evitar qualsevol “resposta correcta” explícita — la fantasia depèn de l’ambigüitat perceptiva; un HUD clar o un tutorial directe la destrueix

Tancament

Microsoft ha fet els comptes i ha conclòs que Ninja Theory no és prou rendible per a l’escala que Xbox ha construït. Però hi ha una cosa que els números no capturen: Ninja Theory sap respondre la pregunta més difícil del disseny de jocs: “en què fa convertir-se el jugador?”

Si l’estudi tanca, perdem una de les poques veus de la indústria que havia entès que la fantasia del jugador és més important que les mecàniques, més important que el gènere. I potser, a llarg termini, més important que els marges.

Today is a good day

Yesterday under the shower, I had an “eureka” moment. Now I can continue with a project I had put on pause, because I have a new vision to work on. This breakthrough was possible because I put hours into studying a tool– a completely different kind of task. My mind started connecting the dots, and after a couple of “let’s try this…” attempts, I got it.

I am happy; now I have renewed energies to work on this.

Continuous patrolling in Pawtners Case

Yesterday, I got the third prototype for my game Pawtners Case. I have this design pillar, which is called “continuous patrol”. One of the objectives of the ideation stage and pre-production is to decide on design pillars that will guide the rest of the production and launch.

That means that I don’t want to have a main menu. You run the game, you are in the game. Most games do not need a main menu, especially nowadays when loading a game takes so much times and connections.

Also, there is no death condition. You can fall off the level (imagine levels are islands in the sky) and land on the same level again. I am also thinking of minigames to do.

Credits will be integrated into the game, too. You can ignore them, but you don’t have to skip them.

Pawtners Case first blockout

This week I have worked intensively on my indie game, Pawtners Case. You are a police dog and you have to help your colleagues to solve cases.

The first level I am prototyping is a medium one. The goal is straightforward, you need to reunite with your colleague, Agent Quinn, and escape a warehouse. There is a bomb to dismantle, too.

This week I have implemented a lot of features, and a blockout. You can see the result here:

For the blockout, I started by looking for references and setting up a moodboard:

Then, I proceeded to create a notepad where I defined my goals, the sequence, and so on. Later I created a map:

Then, in Unreal Engine I set up the level, iterating on the concept. I have to say that I find Unreal Engine versatile for a game designer. It has integrated a gameplay framework that makes things easier. I am happy with my choice!

Pawtners Case

Today I have completed a set of new mechanics which will be useful for the very first prototype of my game. You can watch here:

I have also changed the name of the game, after listening to the first feedback on a Discord server. The game will be called Pawtners Case, I am studying also layouts for a possible capsule. This is what I got so far:

I am impressed by Unreal Engine. I don’t know why I didn’t use it until now. It has a whole gameplay framework already implemented, you can set things up very easily. And placing object in the level is fairly simple. It doesn’t have the huge community that Unity has, but it’s a powerful tool.

Now I need to focus on the level for the first prototype, and double check which mechanics I am missing.

Snifferson & Solvito: Paws on the case

I discovered that AEVI, a local association that helps game developers in Spain, activated a help plan for independent developers. They help you financially with the development of a prototype.

My first solo dev game in Unreal Engine is taking shape! I am excited, and I am willing to keep things very small and doable. I want to make a complete game in 6 months, and I can add 2 more for QA and debugging but that’s it.

My intention is to keep things fairly simple:

  • You control a police dog and your goal is to help your human companion solve a case
  • No dialogues, just emojis to express emotions. I want to avoid too many terms to translate. You can develop a relationship with your human colleague which will help you during levels
  • As a dog, you can find valuable items (+$) but also damage the environments (-$) and this will influence the economy of the central station
  • Everytime you perform some action you will learn more abilities during the level which can be useful to solve the case, so you decide
  • No violence, PEGI 12, E10+ game. Explosions and shots will be funny using ragdolls and silly animations

Dog game

When I was younger I was addicted to TV shows with a policeman and a dog. The most famous one was called Tequila & Bonetti. I still remember that piano music that Bonetti played at night, recalling his dark past.

I am studying Unreal Engine and I had an idea: an action game with a story where you are the dog and have to solve situations to move forward with the story.

For now it’s called simply “Dog game”, I am implementing the first mechanics.

Follow here the development of this game