Skip to content

Month: August 2026

Regles iguals, motius oposats

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Sensor Tower ha publicat el seu primer informe sobre la monetització basada en anuncis en el mobile gaming. Me’l vaig llegir a fons (article de síntesi a Deconstructor of Fun). La dada que m’interessa aquí: els jocs híbrids que posen les compres in-app en primer lloc (IAP-first) guanyen aproximadament 4 vegades més que els que posen la publicitat en primer lloc (IAA-first). Els jocs purament basats en anuncis poden arribar a xifres de nou zeros, però continuen sent l’excepció, no la regla.

L’informe deixa oberta una pregunta: en els jocs basats en anuncis, la recompensa gratuïta via publicitat competeix directament amb la de pagament a la botiga. Resoldre aquesta canibalització és, segons l’autor, l’oportunitat que queda sobre la taula.

El manual de qui porta 40 anys construint economies

Aquestes reflexions sobre l’informe em van recordar una xerrada de Teut Weidemann, gravada a Digital Dragons.

El senyor Weidemann defensa que una economia de joc ben dissenyada és la veritable font d’ingressos estables, no les ofertes puntuals ni els battle pass. I en fer-ho, sense mencionar mai “ètica” ni “confiança del jugador”, enumera una sèrie de regles que són, de fet, anti-manipulació (cosa que em remet al meu propi post d’ahir):

  • Millor evitar descomptes en la moneda premium; si no, destrosses l’ancoratge de preu i els jugadors s’esperen el descompte en lloc de comprar;
  • millor no fer pricing dinàmic per usuari individual. Weidemann cita el cas Zynga, que va acabar malament quan els jugadors es van comparar entre ells i van descobrir preus diferents per al mateix objecte;
  • deixa sempre almenys un recurs que ni el whale més ric pugui comprar. Fins i tot qui ho paga tot ha de “treballar” per alguna cosa, si no acaba el joc en una setmana i se’n va avorrit;
  • no vincules els objectes virtuals a una subscripció: una part dels jugadors free-to-play compra de bon grat un compte premium (més comoditat, menys grind) però considera “trampejar” comprar un objecte, de manera que cal mantenir-ho separat.

La tensió

Les regles de Weidemann s’assemblen molt a les de la Self-Determination Theory de què vaig escriure ahir: respectar l’autonomia del jugador, no trencar la confiança, no tractar-lo diferent dels altres sense motiu. La motivació que declara és: si trenques l’ancoratge de preu perds ingressos, si el whale ja no ha de treballar per res se’n va, si els jugadors descobreixen que els tractes diferent et posen a parir a les ressenyes. És gestió del risc, més que ètica. I pel que a mi respecta, val encara més que les meves reflexions d’ahir. Sobretot si parlem de negoci amb gent que només entén aquest llenguatge.

I aquí la pregunta que m’interessa per al game design: importa la motivació, si el resultat per al jugador és el mateix? El senyor Weidemann proposa optimitzar una funció a llarg termini, i això coincideix amb el respecte al jugador. Ara el meu dubte és: potser a llarg termini servir i explotar convergeixen en les mateixes regles, i el que divergeix són només les economies que pensen a curt termini.

Servir, no manipular

Aquest article va ser escrit originalment en italià per Paolo Gambardella. Ha estat traduït per un agent d’intel·ligència artificial i pot contenir inexactituds.

Andrew Kelley, el creador del llenguatge de programació Zig, va obrir una xerrada amb una pregunta incòmoda: a qui serveix realment el programari que escrivim? La xerrada es titula “Don’t Take the Black Pill” i estava pensada per a una audiència de desenvolupadors, no de game designers. Però és exactament la pregunta que hauríem de fer-nos cada vegada que dissenyem un sistema de progressió.

Un criteri més honest que la “diversió”

La Self-Determination Theory de Deci i Ryan diu que una persona està bé, en un joc com a la vida, quan sent satisfetes tres necessitats: autonomia (les meves decisions compten), competència (estic millorant, i ho veig) i relació (no estic sol). Un sistema pot tenir mètriques de retenció impecables i tot i així negar les tres. Això també té nom: coercive retention. La progressió hi és, però el jugador torna per un temporitzador que expira o una notificació que el crida de tornada, no perquè tingui ganes de reprendre el joc.

Coercionware, també fora dels jocs

Kelley anomena aquesta categoria coercionware: programari l’objectiu del qual no és servir qui l’usa, sinó manipular-lo. Els exemples que posa no vénen dels jocs —notificacions push no sol·licitades, tests A/B que optimitzen el clic i no l’experiència, algoritmes de recomanació que persegueixen l’engagement en lloc del valor. El que em va colpir és que descriu tot això com una decisió de disseny, no com un efecte col·lateral. Algú, en una reunió, va decidir que estava bé fer-ho així.

El mateix problema, un altre nom

Als jocs l’anomenem d’una altra manera: gacha, esdeveniments a temps, season passes que fan pressió. Però és el mateix mecanisme: es treu autonomia per garantir un retorn. En vaig parlar la setmana passada a propòsit de la dopamina i l’oxitocina —la relació de la Self-Determination Theory és, al cap i a la fi, el mateix discurs que l’oxitocina. Un jugador que torna per estar en un món o amb altres persones no necessita ser retingut amb un temporitzador.

L’hàbit que ajuda

Hi ha un hàbit senzill que faig servir quan avaluo una nova funcionalitat: fer d’advocat del diable amb mi mateix. Assumir que fracassa, i preguntar-me per què. Normalment la llista de motius inclou coses com “confon el jugador” o “no converteix prou”. Val la pena afegir-n’hi un: fracassa perquè manipula en lloc de servir. No és una pregunta que aparegui sola en una reunió de roadmap. Cal fer-la expressament, abans de llançar.

La propera vegada que una funcionalitat millori els números, la pregunta correcta no és si funciona. És si el jugador la tria, o si hi ha quedat atrapat.